Si dissabte al matí em punxen no em trauen sang. La notícia, que certament ja m’havia arribat per les xarxes però no m’acabava de creure per l’efecte fake, es corroborava i em va impactar del tot en veure-la escrita negre sobre blanc al paper del diari. “El PSC planteja flexibilitzar la immersió lingüística”, deia el titular tot insinuant que allò de “flexibilitzar” és un eufemisme que amaga doble voluntat. D’un banda sembla voler arremetre contra una Llei sobre la qual els pedagogs/ogues de prestigi d’arreu del món diuen bondats pels resultats obtinguts fins ara d’aquesta norma de la qual el mateix partit va ser destacadíssim impulsor i executor. De l’altra, em fa l’efecte, que el principal objectiu no és altre que arreplegar un grapat de vots d’un altre partit en plena desfeta electoral els dirigents del qual no semblen pas gaire “adoctrinats” pel model impulsat fins ara. Cito textualment: “El document proposa oferir un model plurilingüe que pugui adaptar-se a la realitat de cada centre educatiu, de manera que depèn del llenguatge que domini a la zona es puguin exercir més hores de castellà o de català.” I per què no de qualsevol dels idiomes que en alguns indrets ja són comuns com el romanès o l’àrab? De veres que no podem ser com Holanda o Dinamarca per posar dos exemples de països on la canalla parla tres i quatre llengües, tenint-ne una sola de vehicular, bastant millor que a l’Estat espanyol? Vet aquí l’esperpèntic de la iniciativa quan diuen com a motivació que del que es tracta és “d’evitar la confrontació entre llengües que posa en risc la convivència”, d’evitar allò que ha evitat, precisament, la Llei de Normalització Lingüística de la qual tan brillant ponent va ser Marta Mata. No sé què en diria aquella socialista que va escriure Per a una Nova Escola Pública amb convenciment de causa. Dubto que l’any 2000 quan va anar a recollir, en nom de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, el Premi per la Pau i el 2001 el premi Ramon Fuster pogués pensar per un instant en la possibilitat d’un disbarat similar.No puc imaginar tampoc el que diria Maria Aurèlia Capmany si aixequés el cap, o Jaume Magre, o tants socialistes que van deixar la pell i les celles per simplement reivindicar l’existència d’una nació, normal i normalitzada per a tothom, com qualsevol altra.
