Un nou any d’històries

Un desig és el punt de partida de qualsevol èxit, és el primer pas. Diu la tradició que els desitjos no s’han de dir en veu alta, perquè si no, no es compleixen. Però, en canvi, sí que es poden escriure i llegir per aconseguir que es facin realitat. Comencem un any de reptes. La frase pot sonar tòpica, però el fet és que, mentre es busquen solucions de país, hi ha massa ciutadans que a títol individual estan patint les conseqüències d’una crisi que ja fa massa temps que dura. Encara que molts sembla que ho han descobert ara, és obvi que la pobresa no és un problema nou, i un dels més grans contrasentits és que milions de treballadors siguin pobres malgrat tenir una ocupació. A més a més, molta demagògia hi ha en el que s’ha anomenat pobresa energètica. Hi ha pobresa. I cap de les dues coses se solucionen amb subvencions, sinó amb salaris dignes i rendes garantides. És aquí on han d’actuar els poders públics. No pagant la llum, l’aigua o la calefacció. No és estrany, encara que només fos per una qüestió de dignitat, que sigui aquest el meu primer desig per a l’any que estem començant. Penso que hi ha prou de tot per a tots i hauria de formar part de les lleis profundes de l’Univers donar a cadascú el que més necessita. Altres desitjos tenen més a veure amb el dia a dia. Admirar més els valors que no els resultats a qualsevol preu. Aprendre a treballar millor amb els amics i els aliats, sense oblidar, com diu una amiga, d’estimar els que cal estimar i d’oblidar els que cal oblidar, perquè no es pot discutir mai amb un imbècil, ni cal fer cas dels perdedors. De vegades sembla que som uns estranys en un planeta que intenten canviar massa ràpid. Sense entendre que la gent gran té històries que poden enriquir i ajudar a escriure els més joves. I aquests tenen idees noves per compartir i fer més entenedor l’univers actual. La vida és una magnífica aventura i per a mi n’hi ha prou amb seguir el viatge acompanyat de la meva gent. Tot hi cap, en l’esperança d’arreglar el món, però amb els anys aprens que això de desitjar-ho és un exercici una mica inútil i, per estalviar-nos el tràngol de la decepció, primer caldrà que arreglem l’home. Mentrestant, em conformaré que el món no em canviï a mi.