x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

NOTES AL MARGE
  • VIDAL VIDAL

El lloro de Bernhardt

Actualizada 15/01/2020 a las 16:53
El lloro de Bernhardt

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© El lloro de Bernhardt

SEGRE
El lloro de Bernhardt

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© El lloro de Bernhardt

SEGRE

Vaig

descobrir Julian Barnes gràcies a un deliciós llibret aparegut en 1984,

El lloro de Flaubert

, que ara podem llegir en català en una econòmica edició a Labutxaca. Em convertiria en un seguidor incondicional de l’escriptor anglès, amant de la cultura i la gastronomia franceses, algunes obres recents del qual he comentat ja en aquest racó. En la referida novel·leta, un especialista britànic en Gustave Flaubert recorre els escenaris de la vida de l’autor de

Madame Bovary

. A Rouen troba un lloro dissecat, de nom Loulou, que hauria servit d’inspiració al gran home de lletres per escriure el conte

Un cor simple

.

A

Nivells de vida

, un altre text breu, no pas de ficció sinó un original artefacte literari que combina elements històrics amb d’altres d’autobiogràfics, alternats amb profundes reflexions sobre la condició humana, fruit sovint de l’experiència pròpia, editat en la nostra llengua ara fa un parell d’anys per Angle, hi surt un altre lloro, protagonista d’allò que Julian Barnes qualifica, no sé fins a quin punt irònicament, segur que almenys remarcant la paradoxa, com una història d’amor. Es tracta d’un exemplar d’ocell garlaire amb un bec enorme que conviu dins de la mateixa gàbia amb un mico esquifit, a l’estudi parisenc de la llegendària actriu Sarah Bernhardt. Els dos animals reclosos són els personatges únics d’un drama emocional petit però intens, indica Barnes. El mico no para de martiritzar el seu company d’habitatge arrencant-li plomes. I tot i que el sofert lloro podria esbocinar el mico insidiós d’un cop de bec, no fa res més que proferir “uns xisclets planyívols que t’encongeixen el cor”. Però resulta que quan, per tal de posar fi a aquell turment, la mestressa els separa, el lloro es va pansint i gairebé es mor de tristor, i no es mig refà fins que els ajunten altre cop.

comença relatant divertides anècdotes de l’aventura dels primers globus aerostàtics i acaba amb el dol de l’autor per la defunció sobtada de la seva dona. “Cada història d’amor és, en potència, una història de pena”, adverteix. La tristesa oceànica i la sensació de buidor d’aquest vidu seixantí no troben cap altre consol que la memòria, el gavadal de records de la persona estimada que ha marxat sense anar-se’n del tot, perquè “el fet que algú sigui mort pot significar que no sigui viu, però no significa pas que no existeixi”.

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre