Bancals en la boira

“Fondalades

suaus, turons de la Segarra / amb bosquets de garrics com oracles retorts, / bancals de blat adormits en la boira, / fileres taciturnes d’ametllers...” Així, amb una descripció tan evocadora i precisa, gairebé cartogràfica, però alhora tan lírica, engega

Terra eixuta

, un dels “sis poemes segarrencs” inclosos a

La paraula i el cant

, recull antològic, amb algunes composicions inèdites, de Jordi Pàmias, publicat per Lleonard Muntaner a Mallorca. Un llibre delicat, eloqüent i subtil com els versos del veterà i prestigiós home de lletres nascut a Guissona en 1938.

Autor avalat per nombrosos premis i reconeixements, sobretot per part de la crítica, que el considera un dels millors poetes actuals en català, aquest antic professor del Màrius Torres no ha parat mai de revisar els textos ja editats, un procés de depuració que denota autoexigència i el resultat del qual és bo que sigui conegut pels lectors, que en aquest volum breu d’extensió (no arriba a cent pàgines) però dens d’imatges suggestives, sentiments a flor de pell, experiències que marquen una vida i mostres continuades de l’ofici d’escriure, ofereix un tastet exquisit de la seva fecunda activitat poètica, com una mena de carta de presentació que abasta les diverses qüestions que ha anat abordant, és a dir, mites clàssics, religió, espiritualitat, un sensualisme gairebé panteista, consciència social i política, la història d’aquest país i del planeta sencer o l’entorn que sent més pròxim: espones esbucades, camins que sembla que no van enlloc, camps silenciosos en què “ja no hi ha carros ni cançons”, l’enyor d’un “temps marcit a poc a poc”, el clam d’una “solitud sense remei”, l’alzina negra com a metàfora de la mort...

Aquest element territorial adquireix en l’obra de Pàmias una presència determinant, no només dels motius d’inspiració temàtica, sinó també de forma i to. Un llenguatge adust, gràcil, concís, que defuig tota ampul·lositat, segons remarca Lluís Calvo al pròleg extens d’aquest poemari succint, reflex del paisatge i el caràcter segarrencs, fruit de la comunió entre la paraula i una terra en què “la sobrietat no era una tria sinó una necessitat”. Exemple clar d’influència decisiva de la geografia en l’estil. Apunta el prologuista: “Les abnegades extensions de la Segarra actuen com a propulsors de mots concentrats, nobles i soferts.” No es pot dir millor.