Una raó per viure

Escric aquesta ressenya

(aquí no pretenc fer crítiques literàries, si de cas simples ressenyes o algun comentari al fil d’una novetat editorial: no en sé prou i qui soc jo per atrevir-m’hi?) un diumenge de mitjan novembre que de bon matí ha aparegut emboirat. Sosté Josep Maria Nogueras que la boira és l’única que coneix “les petges / de la nostra memòria”. Així ho afirma al poema que obre el seu recull de versos

Tocar la llum

(Pagès). I al segon, tot just girar la pàgina, assevera que cada cop que mirem el món fem renéixer la claror i és com si el creéssim de bell nou. Una imatge que em fa pensar, dins del context meteorològic descrit, en el verb

encelar-se

, emprat per Pep Coll a la novel·la

L’any que va caure la roca

, ressenyada –no pas criticada– fa poc en aquest mateix racó. Segons el diccionari: pujar cel amunt. L’exemple proposat pel redactor del catàleg de paraules: “La boira s’ha encelat.” De manera que s’encela la boira, deixant a la vista un blau net, però al dir de Nogueras en una altra composició del llibre també poden encelar-se els arbres: “Veig com els arbres / s’eleven cap al cel. / De sobte, / l’ànima / s’omple de llum.” I aquesta vegada la imatge em remet, com a lector, a un John Cheever per qui compartim admiració –oi, Josep Maria?– quan anota als seus diaris que per poder anar resistint li basten uns arbres foscos retallats sobre la posta daurada.

L’encertava Lorenzo Plana en la seva crítica –aquella sí– del suplement

DiS

del juliol, al definir el Nogueras d’aquesta seva darrera obra com a casolà en el millor sentit de l’expressió, perquè aconsegueix delimitar amb delicadesa un espai propi –personal i familiar, quotidià i domèstic– com a recer des d’on veure discórrer l’existència. Perfecte. En el fons és del que es tracta, suposo: la poesia en tant que refugi. Enfront d’una “vida estranya que ens convoca”, sabent alhora que viure és “un regal estrany”. Que cal acceptar amb optimisme: “Obrir de bat a bat totes les portes / perquè ens visiti sempre l’alegria.” Aquesta hauria de ser l’actitud. Ja arribarà el temps de patir i plànyer-nos-en. “Un dia ploraràs. / Però ara contemples / com esclata la vida als finestrals / de la clara alegria.” El poeta surt de casa a passejar, ensumant el “rastre incert d’algun poema”, i el silenci dels camins al capvespre li sembla una raó per continuar vivint, escrivint, estimant...