Una casa, un temps, un país

Citant Adam Zagajewski,

que es considerava inclòs en la tercera de les categories, Vicenç Villatoro sosté que les persones es divideixen en sedentàries, emigrants i les que no són d’enlloc. Entre els avantpassats del periodista i escriptor terrassenc, tant per via del pare com de la mare, n’hi ha molts que van haver d’emprendre, per voluntat pròpia o per circumstàncies adverses, els camins sempre procel·losos de l’emigració. De la branca paterna, originària d’Andalusia, en va donar compte a

Un home que se’n va

, aparegut en 2014. De la branca materna, procedent en part del sud d’Itàlia, se n’ocupa ara a

La casa dels avis

, publicat igualment a Proa. Un llibre gruixut, intens, exhaustiu, documentat, amb moltes hores de feina al darrere –viatges, entrevistes, revisió d’hemeroteques i arxius–, escrit amb ofici i emoció, l’interès del qual no decau en cap moment. Podria ser llegit com una saga novel·lística, però ve a confirmar que sovint la vida real resulta més recargolada i inversemblant que qualsevol ficció literària.

Citant Adam Zagajewski,

que es considerava inclòs en la tercera de les categories, Vicenç Villatoro sosté que les persones es divideixen en sedentàries, emigrants i les que no són d’enlloc. Entre els avantpassats del periodista i escriptor terrassenc, tant per via del pare com de la mare, n’hi ha molts que van haver d’emprendre, per voluntat pròpia o per circumstàncies adverses, els camins sempre procel·losos de l’emigració. De la branca paterna, originària d’Andalusia, en va donar compte a

Un home que se’n va

, aparegut en 2014. De la branca materna, procedent en part del sud d’Itàlia, se n’ocupa ara a

La casa dels avis

, publicat igualment a Proa. Un llibre gruixut, intens, exhaustiu, documentat, amb moltes hores de feina al darrere –viatges, entrevistes, revisió d’hemeroteques i arxius–, escrit amb ofici i emoció, l’interès del qual no decau en cap moment. Podria ser llegit com una saga novel·lística, però ve a confirmar que sovint la vida real resulta més recargolada i inversemblant que qualsevol ficció literària.

La història dels Lamolla, igual que la dels Villatoro, igual que la de tantes nissagues que no han trobat qui les estudiï i les evoqui negre sobre blanc, és en el fons la història d’un temps i d’un país, com la cançó de Raimon –la Catalunya dels dos darrers segles–, i és tot just per aquest motiu que no només absorbeix l’atenció del lector, sinó que provoca en diverses fases que s’hi senti identificat. I aquesta és precisament una de les principals virtuts d’una obra que informa però també commou, que interpel·la, que no deixa indiferent, que toca de prop. Que ens fa sentir molt pròxima la família protagonista, gairebé com a pròpia. Potser perquè si els nostres parents no van passar –normalment, en realitat, patir– les mateixes vicissituds, és probable que fossin víctimes d’unes de semblants (el dia de la presentació, el passat 18 de febrer, al Cafè del Teatre de Lleida, li vaig poder comentar a l’autor els múltiples punts en comú entre la biografia del seu avi Artur i la del meu padrí Tonet, els anys de guerra i exili).

Els Lamolla, originalment Lammoglia, eren calderers vinguts de Maratea, vora Nàpols, a principis del XIX. Aquí els succeeix de tot, com a tothom, potser una mica més. Les vivències quan s’estableixen a Lleida i de la descendència que hi deixen aporten un al·licient afegit al públic lleidatà.

La història dels Lamolla, igual que la dels Villatoro, igual que la de tantes nissagues que no han trobat qui les estudiï i les evoqui negre sobre blanc, és en el fons la història d’un temps i d’un país, com la cançó de Raimon –la Catalunya dels dos darrers segles–, i és tot just per aquest motiu que no només absorbeix l’atenció del lector, sinó que provoca en diverses fases que s’hi senti identificat. I aquesta és precisament una de les principals virtuts d’una obra que informa però també commou, que interpel·la, que no deixa indiferent, que toca de prop. Que ens fa sentir molt pròxima la família protagonista, gairebé com a pròpia. Potser perquè si els nostres parents no van passar –normalment, en realitat, patir– les mateixes vicissituds, és probable que fossin víctimes d’unes de semblants (el dia de la presentació, el passat 18 de febrer, al Cafè del Teatre de Lleida, li vaig poder comentar a l’autor els múltiples punts en comú entre la biografia del seu avi Artur i la del meu padrí Tonet, els anys de guerra i exili).

Els Lamolla, originalment Lammoglia, eren calderers vinguts de Maratea, vora Nàpols, a principis del XIX. Aquí els succeeix de tot, com a tothom, potser una mica més. Les vivències quan s’estableixen a Lleida i de la descendència que hi deixen aporten un al·licient afegit al públic lleidatà.