x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

NOTES AL MARGE

Benaurats els nets de cor...

Actualizada 06/04/2021 a las 15:46
Benaurats els nets de cor...

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Benaurats els nets de cor...

Benaurats els nets de cor...

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Benaurats els nets de cor...

Tot passant

pel carrer Major de Lleida, alguna tarda entro a l’antic Casino Principal per fer un cop d’ull a la mostra del fons pictòric del Morera, que té la seu provisional als baixos de l’avinguda de Blondel i a la que va ser sala de ball de la planta noble. En aquesta de dalt, cada cop paro esment en algun llenç a què en visites anteriors no havia prestat prou atenció. L’altre dia va ser un oli de l’artista que dóna nom al museu, el pintor lleidatà Jaume Morera, datat en 1884: una vista del port fluvial de Rouen, a la desembocadura del Sena.

Tot passant

pel carrer Major de Lleida, alguna tarda entro a l’antic Casino Principal per fer un cop d’ull a la mostra del fons pictòric del Morera, que té la seu provisional als baixos de l’avinguda de Blondel i a la que va ser sala de ball de la planta noble. En aquesta de dalt, cada cop paro esment en algun llenç a què en visites anteriors no havia prestat prou atenció. L’altre dia va ser un oli de l’artista que dóna nom al museu, el pintor lleidatà Jaume Morera, datat en 1884: una vista del port fluvial de Rouen, a la desembocadura del Sena.

La visió del quadre em va fer pensar en un dels fills il·lustres de la ciutat normanda, l’escriptor Gustave Flaubert, que hi va nàixer en 1821. I, com a conseqüència immediata, unes ganes irreprimibles de llegir-ne alguna cosa. De manera que, tot just travessat el carrer, vaig a la Caselles, davant mateix, i em poso a remenar prestatges, començant pels de novetats en català. De seguida hi trobo un exemplar primet d’Edicions 1984, publicat ara fa un any, amb pròleg del solsoní Raül Garrigasait, del conte

Un cor senzill,

que havia llegit bastant temps enrere al volum

Tres

 

contes

, l’últim llibre de Flaubert, de 1877, editat en la nostra llengua primer per 62 i després a Labutxaca, respecte del qual m’havia sentit encuriosit arran de la lectura d’

El lloro

de Flaubert, la divertida novel·la de Julian Barnes.

La història no pot ser més simple, però l’estil de l’autor de

Madame

 

Bovary

, que Garrigasait defineix com a meticulós i auster, dues virtuts que atorguen a la narració un “aire d’objectivitat antisentimental”, converteixen aquella seixantena de pàgines en una petita obra mestra, que traspua tendresa. La protagonista, Felicité, serventa silenciosa i de gestos pausats, talment una dona de fusta, “educada en l’aspror”, analfabeta i més aviat curta, sense a penes vida pròpia, que a mesura que envelleix es torna sorda i beata, rep de la mestressa el regal d’un lloro, Lulú, que esdevindrà el centre de la seva anodina i solitària existència, fins a arribar-lo a veure, un cop mort i dissecat, com l’encarnació de l’Esperit Sant, destinatari de pregàries idòlatres. Al cap i a la fi, conclou la criada beneita, tota ella innocència i bondat, dins la seva lògica elemental, Nostre Senyor no hauria pas escollit per anunciar-se un colom, que no parla, sinó un d’aquells exòtics ocells xerraires.

La visió del quadre em va fer pensar en un dels fills il·lustres de la ciutat normanda, l’escriptor Gustave Flaubert, que hi va nàixer en 1821. I, com a conseqüència immediata, unes ganes irreprimibles de llegir-ne alguna cosa. De manera que, tot just travessat el carrer, vaig a la Caselles, davant mateix, i em poso a remenar prestatges, començant pels de novetats en català. De seguida hi trobo un exemplar primet d’Edicions 1984, publicat ara fa un any, amb pròleg del solsoní Raül Garrigasait, del conte

Un cor senzill,

que havia llegit bastant temps enrere al volum

Tres

 

contes

, l’últim llibre de Flaubert, de 1877, editat en la nostra llengua primer per 62 i després a Labutxaca, respecte del qual m’havia sentit encuriosit arran de la lectura d’

El lloro

de Flaubert, la divertida novel·la de Julian Barnes.

La història no pot ser més simple, però l’estil de l’autor de

Madame

 

Bovary

, que Garrigasait defineix com a meticulós i auster, dues virtuts que atorguen a la narració un “aire d’objectivitat antisentimental”, converteixen aquella seixantena de pàgines en una petita obra mestra, que traspua tendresa. La protagonista, Felicité, serventa silenciosa i de gestos pausats, talment una dona de fusta, “educada en l’aspror”, analfabeta i més aviat curta, sense a penes vida pròpia, que a mesura que envelleix es torna sorda i beata, rep de la mestressa el regal d’un lloro, Lulú, que esdevindrà el centre de la seva anodina i solitària existència, fins a arribar-lo a veure, un cop mort i dissecat, com l’encarnació de l’Esperit Sant, destinatari de pregàries idòlatres. Al cap i a la fi, conclou la criada beneita, tota ella innocència i bondat, dins la seva lògica elemental, Nostre Senyor no hauria pas escollit per anunciar-se un colom, que no parla, sinó un d’aquells exòtics ocells xerraires.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Descubrir
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre