La casa buida

El llibre pòstum de Joan Margarit, Animal de bosc, a l’editorial Proa, és travessat de cap a cap per la insondable tristesa de qui se sap malalt sense remei i li queda poc marge per poder escriure, llegir i escoltar música, recordar els dies d’infantesa o joventut i intentar capir tantes coses en el fons incomprensibles, a més d’estar amb les persones destinatàries dels seus afectes, tot i admetre, paradoxalment, que aquest últim haurà sigut per a ell un dels anys més feliços de la seva existència.

Circumstància curiosa, però potser no tan casual, atès el descrit estat de salut i també anímic, és la presència sovintejada als versos dels àmbits domèstics.

L’autor entén la llar com un refugi on resistir: “Només la intimitat és un espai real”. La casa, anuncia en un poema titulat tot just així, ”ens protegeix i guarda el que hem sigut”.

Amb els anys, nosaltres mateixos ens convertim en casa. Una casa a la qual sempre acabem tornant. Una casa que al final queda buida. La casa preserva els rastres invisibles, però de vegades tan persistents en la memòria, de tot allò que hi hem sofert o gaudit. A Somriures llunyans, l’home vell deambula de nit per les habitacions desertes i observa les fotografies emmarcades dels fills somrients, i ja fa molt que absents, sentint com si encara hi fossin “i dormís cadascú a la seva cambra”.

A Última pausa insisteix en aquesta imatge quasi onírica: “A les fosques al llit, les cares estimades / hi ha nits que se t’acosten: no deixis que se’n vagin”. Les cases són igualment motiu de reflexió, i alhora de nostàlgia, a

Assaig de conclusions. El poeta, que no debades en va projectar unes quantes, tenint en compte la seva professió d’arquitecte, i mestre de futurs arquitectes, en concret de càlcul d’estructures, com rememora el títol d’un dels seus poemaris, evoca en ocasions aquelles en què va residir, mentre es pregunta qui hi deu viure avui.

Diverses estances dels seus successius domicilis particulars li inspiren records, sensacions, sentiments i paraules.

La cuina en què es veu encara jove i on, mig segle més tard, conclou un esperançat “no hi ha camins, però no estem perduts”. El “quarto de bany” on l’aigua de la dutxa es barreja amb les llàgrimes.

L’escala que havia pujat d’una revolada i ara enfila a poc a poc, si bé amb un somriure. El porxo on, sota el repic de gotes de pluja, nota que el seu temps s’acaba.