SEGRE
Quinze cases, catorze molins

Quinze cases, catorze molinsLLUÏSA PLA

Creado:

Actualizado:

Al Musée des Beaux Arts de la ciutat bretona de Quimper, model d’integració d’una moderna estructura arquitectònica en un antic palauet de línies clàssiques, on havíem entrat a veure una exposició sobre Raoul Dufy de què donava notícia aquí el diumenge anterior, hi ha una sala dedicada a l’escola de Pont-Aven, que pren el nom d’una bonica població veïna, situada al fons de l’estuari de l’Aven. Des del seu petit port fluvial, s’havien enviat tradicionalment gra i farina a Nantes o Bordeus, un fet que explicaria l’abundància de molins a les ribes del corrent, quasi tants com cases hi havia aleshores, tal com certifica la dita: “Pont-Aven, ville de renom, quatorze moulins, quinze maisons”.

Atrets pel pintoresquisme i la pau de l’indret, a la segona meitat del segle XIX hi van començar a passar algunes temporades una colla de pintors, que hi buscaven inspiració, sobretot estudiants a l’Escola de Belles Arts de París durant les vacances d’estiu, al principi americans, més tard irlandesos, holandesos, escandinaus, suïssos i, a partir de 1880, també francesos, tant de gustos acadèmics com avantguardistes. S’allotjaven a la pensió Gloanec o a l’Hôtel des Voyageurs.

La primera s’ha convertit en una llibreria-botiga de records i llueix a la façana una làpida amb el recordatori que en aquella casa es va fundar en 1888 la referida escola de Pont-Aven i una llista dels seus membres que s’hi havien hostatjat. Pel que fa a l’immoble de l’antic hotel, és ocupat avui dia per un espai museístic que aborda la trajectòria i l’obra de tots aquells artistes, llavors la majoria anònims però hores d’ara força coneguts, especialment alguns, com Paul Gauguin, Emile Bernard, Paul Sérusier, Maurice Denis, Charles Laval o Pierre Bonnard.Gauguin hi faria diverses estades d’uns quants mesos, en 1886, 1888 i 1894, aquesta darrera despès d’haver residit ja dos anys a Tahití.

De la seva estreta col·laboració al llarg de 1888 amb Bernard en sorgirà un estil pictòric anomenat sintetisme, els trets definidors del qual són la simplificació dels motius representats i la supressió de detalls, a la recerca de l’essència, i l’aplicació de colors llampants en forma de taques monocromes circumscrites per contorns d’ombra. Un estil innovador i suggestiu que d’alguna manera es troba a l’origen de moviments estètics com el fauvisme, l’expressionisme i l’abstracció.

tracking