Vaig créixer combinant les pantagruèliques sessions dobles dels diumenges a la tarda als dos cinemes de Bellpuig, en les quals els spaghetti western, les pel·lis de romans i les espanyolades conformaven una programació per a tots els públics, segons els patrons de la censura de l’època, amb la visió televisiva d’un cinema en blanc i negre, majoritàriament americà, que compartíem tota la família les nits d’entre setmana i que precisament per tenir aquesta particularitat de ser vista a casa i en família, contenia sempre una càrrega d’exotisme i profunditat pertorbadors.
Era quan l’Spain is different triomfava no només com a espot publicitari, sinó que també ho feia en la manera que teníem els súbdits de Franco de veure’ns a nosaltres mateixos i als forans. No sé si això justifica que el cinema hagi estat una de les meves fonts d’inspiració i de diversió predilectes que m’ha acompanyat al llarg de la vida. Però ho ha estat, fins que s’ha convertit en una cosa indesxifrable, en la qual sempre t’expliquen una història similar que requereix de grans muntatges i inversions en efectes especials.
De vint anys ençà, cada cop em costa més veure un film acceptable, que no em provoqui somnolència als quinze minuts de metratge o que no em maregi amb l’attrezzo, els sorolls o els frenètics moviments de càmera. Malgrat això, ara m’adono del meu error, he estat molt refractari al boom actual de les sèries de televisió. D’una banda, el record que en tenia de la meva infància, amb honroses excepcions, no excel·lia i de l’altra, l’evident risc de crear addicció entre els seus seguidors em retreia. Així, en el seu moment, em vaig perdre la passa dels Soprano, The Wire o Perdidos per un prejudici absurd, però m’ho he passat bomba amb Breaking Bad, Mad Men, Robot, The affair i tutti quanti. Em sap greu, però ja no vaig al cinema.
Prefereixo veure Stranger Things, The Get Down o Bilions des del sofà de casa, en HD i amb versions original o doblada. En algun altre moment, jo mateix ho hauria explicat amb dol i una certa nostàlgia, però ara mateix no em fa cap nosa reconèixer que m’ho he passat molt millor seguint els set capítols de Big Little Lies, que no pas veient la pel·lícula de l’any segons el crítics. Que Willy Wilder em perdoni però ningú no és perfecte.
