Barcelona'92

Aquest costum que tenen els mitjans de celebrar els aniversaris rodons de determinats esdeveniments, a partir d’una certa edat no fan tanta gràcia. De sobte, descobreixes que el teu bagatge personal es confon amb l’històric de la teva comunitat, la qual cosa et situa inevitablement a la part alta de la seva piràmide d’edat. Darrerament, això passa molt sovint a la gent de la meva generació, per la qual cosa us estalviaré els fotuts efectes personals que això em comporta.

Aquest cap de setmana ha tocat commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració dels Jocs de Barcelona’92. Una fita colossal per a la història de la ciutat comtal, del país i d’Espanya com s’han encarregat de destacar tots els diaris de casa nostra, per seguir el costum.

Per a Barcelona va suposar la construcció d’un relat èpic del qual en aquells moments n’estava molt mancada i una extraordinària transformació urbanística. De fet, l’allau turístic que tants maldecaps provoca en els seus habitants actuals prové d’aquella esplèndida encesa del pebeter olímpic.

Per al conjunt dels espanyols, la seva perfecta organització ens va treure de sobre els complexos acumulats al llarg i ample de la trista història hispana, la qual avalava la incapacitat congènita d’assemblar-nos als nostres veïns europeus, els quals, arran d’aquell amigos para siempre van deixar de semblar-nos més alts, més nobles, més lliures i més feliços que nosaltres i, finalment, per al país va suposar l’aparició, en aquell moment un tant estrafolària, d’una gent que molt militantment va entossudir-se a no gaudir de la festa mestissa i popular d’una Barcelona que s’obria al món per situar insistentment els seus missatges diferencials i diferenciadors: Catalonia is not Spain i Freedom for Catalonia eren els seus lemes i van procurar exhibir-los arreu per tal que el món sabés de la nostra existència, amb una tenacitat formidable, per bé que com ja he dit, molt minoritària.

Avui, vint-i-cinc anys després, una part important de la població de Barcelona viu amb enuig creixent l’èxit de la seva ciutat ofegada pel turisme de masses, Espanya ha perdut el complex d’inferioritat que la tenallava i aquells patriotes entusiastes surfegen com poden l’onada independentista que suposadament ens durà a Ítaca. Qui ens ho havia de dir...!