Rèquiem

Quan van començar fa quinze dies semblava molt llunyà, però implacablement, el dia fatídic ha arribat. I això que la festivitat de la Mare de Déu d’agost és la més guardada del país però, ai, las! senyores (i senyors!), tristament a casa nostra el 15-A és, des de fa anys, el nostre darrer dia de vacances, un jorn propici al capteniment i a la reflexió, com és fàcil d’entendre. Sant Tornem-hi, vaja. Afortunadament, si volen, però resignadament, a la fi. És una llàstima perquè, un cop més, mal m’està dir-ho, ha quedat demostrat que el dolce far niente és una de les modalitats de lleure que més domino. És fàcil de dir i fins i tot puc veure com a algun (i alguna) de vostès, se’ls escapa un somrís sorneguer i condescendent, però els ben asseguro que no és tan fàcil de fer. Passar-se de les onze del matí fins a les cinc de la tarda ajagut sobre el pedregar de la platja gran, sota un sol de justícia, sense més protecció que La Vanguardia, l’ebook, les ulleres de sol, la gorra de beisbol i la crema de protecció solar del 30, no ho fa qualsevol. Precisa d’una determinació i una disciplina molt grans i d’una musculació lumbar molt potent. A Portbou, crec que no ho fa ningú més, si més no, que jo sàpiga. De fet, cada any en dies com aquest, jo mateix em pregunto si no serà l’últim, si l’any que ve em veuré amb cor de repetir-ho, si l’esquena m’aguantarà i tal, però vaja, sempre m’acabo dient que en aquestes coses el millor és aplicar el cholisme i anar partit a partit i quan arribi l’estiu ja ho decidirem. En tot cas, per mi no serà, que en aquestes estones tan balderes un aprèn de tot. Enguany per exemple, he après que els majors de 50, els fabs (fifty and beyond) aviat serem els putos amos perquè els publicistes han descobert que som el seu principal target, perquè la generació babyboomer és més nombrosa, més guapa, més rica i més intel·ligent que el Cristiano Ronaldo i que si continuem portant-nos tan bé com fins ara, viurem fins als noranta en condicions de consumir més que aquests millennials dels nassos que, a més de pensar que els (i les) que som més vells no en tenim n.p.i de res, ens volen fer creure que ho arreglaran tot amb somriures, desobediència, una escombra, un referèndum i tirant confeti. Ben bé és allò que qui no es consola és perquè no vol, no troben?