Happy ending

Un cop la furgoneta del procés s’ha estavellat al fons del penya-segat, desmanegant-se, ningú se’n vol fer càrrec. Ha convingut fer creure que no se sabia si la setmana passada Puigdemont, havia declarat la independència, quan era obvi que no ho havia fet, perquè, uns i altres, li exigissin que ho deixés ben clar a l’objecte de poder justificar les passes que se seguirien a continuació, les quals ens duran, ara sí!, a unes eleccions que seran múltiplement adjectivades però que només serviran per clarificar el panorama i desxifrar, en primer lloc, si al país hi ha majoria independentista o no i qui la lidera i amb quin marge, en el segon. Però Pugi no ha aclarit res, senzillament perquè no pot; almenys, d’entrada. Si diu que no, els independentistes més abrandats, i els cupaires més concretament, li trencaran la cara i el qualificaran de tot menys de bonic, per acabar conduint-lo a noves eleccions. Contestant com ho ha fet, guarda les formes i empeny al PP a intervenir l’autonomia a través del 155 de la CE i a convocar en aquest marc les imprescindibles eleccions. Si tot ens aboca, més aviat que tard, a una contesa electoral, és preferible que les convoqui MR. I si ho fa amb ostatges qualificats molt millor. El trompe l’oeil de l’invocat, per uns i altres, diàleg és una coartada amb què continuar descrivint mediàticament la respectiva posició i anar passant bonament l’estona fins que les eleccions ens diguin a les clares quins són els marges reals de la conversa pendent. Sigui com sigui, em sembla un final una mica decebedor. Després de les constants apel·lacions a la història fetes amb aires de grandesa al llarg de tot el procés trobo que el seu final en va mancat. La fugida dels bancs catalans i d’algunes empreses emblemàtiques de casa nostra pot ser minimitzada en termes econòmics, però és bastant més difícil fer-ho en termes polítics. Les cues populars a les entitats bancàries per interessar-se per la seguretat dels seus estalvis no són gaire encoratjadores, es miri com es miri. L’aventura gegantina, però, sembla ser a prop del seu final. El viatge a Ítaca, també. Els guionistes concernits busquen la manera menys dolenta de passar pàgina; perdó, de passar pantalla. És l’hora de representar un happy ending, mínimament acceptable per a tothom. No serà fàcil.