Realisme

La darrera setmana els diferents independentismes catalans han conjugat com si fos un nou mantra la paraula realisme. Ho ha fet el President Mas en el moment que anunciava el seu definitiu pas al costat i la lideressa provisional d’ERC en el seu Consell Nacional; ho ha escrit des de la presó el vicepresident captiu i sobretot l’han practicat els presoners Sànchez, Cuixart i Forn, abaixant-se els pantalons ideològics per sota dels turmells, i la Forcadell i el Mundó, renunciant a repetir en el càrrec, una, i a la seva carrera política, l’altre. No seré jo qui els retregui anar posant els peus a terra, tot i que si abans no s’haguessin omplert el cap de vent, potser avui no caldria fer segons quines coses. En tot cas, ara tothom parla de realisme, excepte Puigdemont, que continua parlant de legitimitat més enllà dels límits de la realitat a la dimensió desconeguda en què habita. De manera que prop d’un mes després del 21-D arribarem al ple de constitució del Parlament sense saber, un cop més, quina és i com acabarà la jugada. Una vegada més, els independentismes semblen estar presos del seu propi discurs i no gosen canviar-ne el ritme legitimista que imposa, des de Brussel·les, el president pròfug. No li estossega ni la CUP, que entre la pèrdua d’escons pròpia i la reculada d’ERC es troba un pèl descol·locada. Han perdut importància en l’aritmètica parlamentària i ja no tenen la facilitat de fixar el relat polític i mediàtic d’abans. El mambo ja les té, aquestes coses, et fa ballar a un ritme frenètic i t’ho passes bomba mentre dura la gresca i la benzina però l’endemà tens una ressaca monumental i no tens ganes de res. Qui imposarà els seus plantejaments, doncs? Si m’hi hagués de jugar alguna cosa, diria que, sense cap mena de dubte, ho farà el legitimisme de JuntsxCat. Almenys en un primer round, que tornarà a fer intervenir per enèsima vegada el TC per corregir-los. Ara bé, a partir del segon round em sembla impensable que el realisme no s’imposi. Ningú no tornarà a parlar de 155 monedes de plata ni titllarà de traïdor qui l’entomi. Ningú no tornarà a enviar guàrdies civils a perseguir urnes ni a atonyinar votants. A l’escaquer de la realitat no hi ha espai per als herois romàntics. A l’hora de fer balanç, quan toqui, potser s’acabi parlant de molt soroll per a no res. O no.