SEGRE

Creado:

Actualizado:

No sé si algun lector se sorprendrà, si afirmo que sóc un fervent observador del procés. Crític, sens dubte, però seguidor fidel dels seus avatars per damunt de qualsevol altre serial polític. De fet, fa temps que no em surt escriure sobre res més i el que és més preocupant, ara que el Barça ha estat abatut a Roma, no sé parlar de res més amb la gent que em trobo aleatòriament, prenent un cafè o fent una cerveseta. Clar que he tingut moments de dubte. Si els va tenir el President legítim, per què no puc tenir-los jo que, al cap i a la fi, només miro d’entendre’l, cosa que sovint se’m fa molt difícil. Però mirin, cada cop que s’ha produït un gir dramàtic dels esdeveniments, des del govern dels millors al moment de la querella contra Llarena, jo he aguantat el tipus i he intentat discutir dins del marc mental que proposaven els processistes. No he anat a cap manifestació ni d’un signe ni de l’altre. Tampoc a la de diumenge passat, però no em sentiran parlar malament del meu sindicat per invitar-m’hi. Aquest és un assumpte en què tothom s’hi atansa molt emocionalment i que té una força devastadora quan penetra en el si de les organitzacions socials, familiars i amicals. Per mi, el sindicat ha estat, és i serà important als centres de treball i a les empreses, definint polítiques socials i esperonant-ne la implementació. Quan participa del joc polític –que no del debat– m’interessa menys.

En qualsevol cas, m’havia cregut el discurs que l’origen de la confrontació hispanocatalana calia anar-lo a cercar en la decisió del govern de M.R. de no fer propostes polítiques i de posar en mans dels jutges la seva solució. Confesso que algun argument del jutge Llarena m’ha semblat molt més polític que no pas els del mateix govern i que aquest govern dels jutges s’ha descontrolat com no podia ser d’altra manera. Que els processistes se’n queixessin cada vegada que en tenien ocasió, em va fer creure que eren sincers i que tenien raó. Un estadista mai no hauria de permetre’s perdre les regnes d’un conflicte tan magne. Per tot plegat, he viscut amb consternació i incredulitat l’anunci solemne del President Torrent que en nom del Parlament interposaria una querella per prevaricació contra el jutge Llarena. No havíem quedat que la política no havia de judicialitzar-se? Ara sí que no entenc res.

tracking