Derrotes

Seguirem amb paraules del vell Churchill: “Haver-me de menjar les pròpies paraules, no m’ha provocat mai cap indigestió.” A diferència d’ell, a mi no em prova gaire haver-me d’empassar les meues. Per tant, procuro no fer-ho gaire sovint. En tot cas la setmana passada em vaig equivocar tot pensant que la resposta a la sentència del Suprem seria la de l’independentisme diürn i que el que pogués passar de nit mai arribaria al nivell de ferocitat al qual ha arribat. Evidentment, per això tot serà encara més difícil del que ja era abans dels aldarulls, però em reitero en el fet que ja hem entrat en un canvi de cicle, en el qual els independentismes no només deixaran que aflorin les diferències de fons que sempre han estat allí, com tapadotes o relativitzades, sinó que ara hi posaran l’accent de manera interessada perquè tots ells tenen una idea diferent del que s’ha de fer i del que els convé. Les sortides de to del President Torra ho posen tant de relleu que fins i tot quan sembla que vol fer ballarugues amb el mambo que fa temps tocaven les CUP, ningú, ni la mateixa orquestra, se’l creu ni vol ballar amb ell. A Torra políticament ja només li queden l’amic de Waterloo i uns quants CDR exaltats que li riuen les gràcies i ningú més. S’ha quedat més sol que un mussol i sembla que una altra convocatòria electoral ja és imparable, a casa nostra.

Aquestes nits d’indignació i de ràbia dels independentismes deixen en l’ambient, però, algunes preguntes que convindria respondre amb rapidesa i seriositat: per què aquelles persones que es vantaven tant del pacifisme i del civisme de les manifestacions independentistes en les quals no s’ha tirat ni un paper a terra, deien, tenen ara tantes dificultats per condemnar una violència de magnituds tan extremes com la que estem vivint a les nostres principals capitals? Per què gestos tan indicats com el d’interposar-se entre els violents i la policia divendres al vespre a Lleida va comptar amb tan poca participació del gruix pacifista majoritari? Són preguntes que potser ara no tenen una resposta còmoda per a totes les orelles, però que tard o d’hora caldrà respondre’s “en la veritat”, que diria el President vicari. Perquè si no ho fem, potser acabem descobrint que allò que distingeix aquest poble d’altres és la seva capacitat d’autoinfringir-se derrotes heroiques.