Com un gat

A mi, Pere Rovira em recorda Pau Casals. Ell ho troba massa generós, però crec que comparteixen orgull i tenacitat. Veig Rovira com il miglior fabbro (Dante ho diria així) de la poesia catalana contemporània. El millor artesà. El que coneix millor l’ofici. Treballa la poesia com els seus avis la terra. Entre els escriptors de la seva generació, potser és l’únic que ha crescut en cada nou llibre. També ho fa en el dietari que acaba de treure (Música i pols, Proa, 2019). Els artistes et cauen bé o no, i d’això en sol dependre que t’arribin. A Rovira, per exemple, els poemes de Víctor Botas l’emocionen fins a les llàgrimes quan els llegeix els estius al Delta. Crec que no es van conèixer, però haurien estat amics. Els dos són divertits, els dos estimen Roma (Dale la vuelta / a la palabra Roma: / te saldrá un dios loco), els dos saben mirar dones (no en sap tothom), els dos saben escriure versos (no en sap quasi ningú: a la poesia li agraden molt pocs poetes). Rovira em cau fenomenal. Els dos estem enamorats de Mozart i Schubert. Ho sé sense que n’hàgim parlat mai. Un dia li vaig preguntar què li semblava el segon moviment de La mort i la donzella. “Fa por”, em va dir. Por fa la lucidesa de Música i pols. El llibre és un prodigi d’intel·ligència –i de l’ús del punt i coma–. Hi ha repassades memorables a l’estupidesa d’una certa acadèmia (em ve al cap Anna Caballé) a la qual t’imagines dient que no és un dietari perquè no s’hi conta la vida sexual. També hi ha una visita commovedora a la tomba del pare sota la pluja (la lluvia es una cosa que sin duda sucede en el pasado), i una conversa amb l’estimada Celina que recorda d’una manera esborronadora la que Mozart va tenir amb Constanze al Prater vienès quan estava component el (seu) Rèquiem. El que distingeix el dietari de Rovira, i la seva obra, i la seva vida, es resumeix amb aquesta pregunta/resposta seva: ¿Què collons volen, els enemics de l’alegria? “Una rialla autèntica, produïda per l’alegria, és una de les manifestacions més clares i positives de la bondat.” Rovira t’acompanya amb la profunditat del cello de Casals –ho sento, Pere, però aquesta columna es diu Primera esmena i hi puc dir el que vull– i amb una capacitat infinita de desobeir, que és una de les virtuts més dignes que es poden tenir. Com si fos un gat.