Eastwood, Clint Eastwood

Si vols saber el que vals, divideix per dos el que creus que vals; si vols saber el que valen els altres, multiplica per dos el que creus que valen. Però fem exactament el contrari. Per què som tan autocompassius? Per autodefensa, sens dubte. L’escriptor grec Yannis Ritsos té un poema que es titula Vida i que consisteix en aquest únic vers: “Una ferida en la inexistència.” El gran art reflecteix aquesta ferida. La inexistència és el silenci en la música. L’ombra en la pintura. Música i pintura són ferides. Per això emocionen. L’espiritualitat màxima es troba entre la vida i la inexistència. En la “llum no usada”, que diria Fray Luis. Però l’alegria també forma part de la vida, i el poema-vers de l’escriptor grec no és precisament un prodigi d’eufòria. Els covards defugen la ferida amb autocompassió; els valents, amb mites. No es pot ser sempre sublim. Necessitem somiar, i el que ha passat aquesta tardor és una tragèdia. Que ens matin a Déu, mira... però a Bond! A James Bond! (i ara em mataran a mi per l’espòiler). El que passa a Sin tiempo para morir ha de ser una broma. Ara ens podem imaginar la desolació dels admiradors de Sherlock Holmes quan van llegir a El problema final com el detectiu desapareixia abraçat a Moriarty a les catarates de Reinchenbach. Necessitem herois que visquin el temps sense temps, que és el dels mites que ens retornen a la infantesa. I necessitem herois que desafiïn el temps de veritat com fa a Cry Macho –i va fer a la colossal Gran Torino– aquest geni estimat que és Eastwood, Clint Eastwood, el nostre padrí preferit, un home que als 91 anys tomba rivals d’un cop de puny, escapa amb cotxe de la policia, enamora i s’enamora, ens regala tones de melancòlica felicitat, tot això quan se suposa que no ha de passar res perquè ja ha passat tot. Aquest vell cada dia menys rondinaire i més bondadós és una de les poques persones que pot multiplicar per dos el que creu que val i dividir per dos el que creu que valen els altres. Bond i Eastwood uneixen el que és mític i fantàstic amb el que és veritable i etern. Que ens matin a Déu, mira, però per Déu (al cel sia): a aquests dos, no. Que ressusciti un i que l’altre sigui immortal.