Literatura fantàstica

Borges ens va fer veure que la teologia és una branca de la literatura fantàstica. Com que Déu no existeix, l’hem hagut d’inventar. També són literatura fantàstica les memòries. Que bé que ens caiem, quan escrivim les nostres! Recordar és blanquejar el passat. I després hi ha la filosofia, que té, entre altres funcions, la de dir coses senzilles d’una manera complicada. Els Monty Python reprodueixen una surrealista final de Mundial de Futbol entre Grècia i Alemanya en què Sòcrates marca un gol en fora de joc flagrant i Kant protesta a l’àrbitre amb un argument inapel·lable: “Per a l’imperatiu categòric, l’ontològic és imaginari.” La bellesa no necessita explicació. Les petulàncies que acompanyen l’art contemporani són una altra (en aquest cas pèssima) literatura fantàstica. Hi hauria d’haver una especialitat mèdica que es dediqués a tractar els pedants. L’enginy està bé com a preludi de la intel·ligència, però si només és enginy és una bestiesa. Ferrater deia que els crítics d’art contemporani “són gent, en general, de ment tan boirosa que dubtes que siguin capaços de trobar tots els matins la parada del tramvia”. On és en l’art contemporani el sexe, la mort, l’alegria, l’humor, el misteri? Busques emoció i només trobes ocurrència. Busques veritat i només trobes fotogènia. Tot és destruir i destruir i destruir, tot sense vida. ¡Quina diferència amb els quadres de Velázquez que reprodueixen la realitat amb aire indiferent però atresoren dins seu l’ànima amagada! Els seus bufons no són bufons. Són poesia. És impossible que les Meninas es passin 75 anys cap per avall al Prado sense que ningú se n’adoni, com li ha passat a un Mondrian al MoMA i en una galeria de Düsseldorf. Torna, Woody Allen, i explica-li a Annie Hall això del Mondrian! Regala’ns l’enèssim escarni hilarant dels pedants! “Tener buena letra”, explica Iñaki Uriarte, “significa en primer lugar tener una letra clara. Escribir bien debería significar en primer lugar lo mismo, ser claro. Que la letra y el estilo resulten además ‘personales’, ‘originales’, ‘bonitos’, ‘artísticos’ o ‘elegantes’ vendría después. Recuerdo lo que le dijo Jon, que estaba entonces en sus primeras clases de caligrafía, cuando Tere le enseñó mi libro. Lo hojeó atentamente y dijo: “¿Y esto lo ha escrito el tío Iñaki? ¡Le ha quedado perfecto!”