Parlem del patrimoni de l’església

Tot i les bones intencions o realitzacions dels directius, sempre hi ha algú que ens fa un advertiment, ens proposa una alternativa o ens llança una crítica. Si ho mirem fredament tot sembla normal. No obstant això, abunden les ocasions en què aquest fet, sigui pel propi estat d’ànim, per les paraules que ens diuen o per circumstàncies diverses, ens produeix enuig o, pitjor, un rebuig cordial a la crítica, encara que sigui fonamentada. A tots ens costa rebre correctius.

I, malgrat tot, les crítiques ens ajuden a tots a purificar la nostra ment i la nostra acció, ens situen millor davant la realitat i també ens ajuden a millorar la nostra pròpia gestió. Normalment fem una crida a la crítica constructiva, perquè la suma de les diferents opinions constitueix un millor acostament a la veritat de les coses. Prefereixo no parlar dels possibles sentiments insans que envolten algunes crítiques.

Dic això per la meva responsabilitat sobre els béns materials de la nostra església diocesana. Tots sabeu que el bisbe ha de procurar que el patrimoni comú sigui ben utilitzat, ben conservat i compleixi la finalitat per a la qual va ser instituït. Per descomptat és una responsabilitat compartida amb els sacerdots, religiosos i laics en cada un dels nivells d’atenció i dedicació. A tots ens agrada més rebre elogis i felicitacions que crítiques negatives. Unes i altres les hem d’acceptar esportivament. Millor diria, religiosament, perquè des d’aquesta perspectiva valorem l’altre, creixem i perdonem qualsevol indici de rancor o desqualificació.

Puc dir amb certa satisfacció que conec pràcticament tots els edificis religiosos de la nostra diòcesi. En l’any i mig que fa que sóc entre vosaltres he visitat totes les parròquies. I vull mostrar, en primer lloc, el meu agraïment a tots els qui han aixecat temples, cases i locals parroquials. També a tots aquells que, fins avui, han sabut conservar-los i posar-los a disposició de la societat en general. En segon lloc, continuar demanant la col·laboració de tots, per tal que el patrimoni, propietat de cada comunitat cristiana, no pateixi un deteriorament irreversible amb el pas dels anys. Per als veïns dels nostres pobles, el temple és segurament l’edifici més característic i el més estimat. A tots ens correspon la seva conservació, com un bé acumulat des de moltes generacions.

Quan entro en un temple miro les parets i pregunto pel seu estat. Puc afirmar que la seva immensa majoria està decentment conservat. I això és una obra comuna, els cristians estan satisfets de la seva realització i no impedeixen a ningú que els visiti o els pugui utilitzar. És de tots i per a tots. Per això, em sorprèn tanta insistència a afirmar la propietat del bisbat, l’escolta d’algunes amenaces, vetllades o manifestes, d’augmentar impostos futurs o les reticències a destinar fons públics per a les restauracions.

Des de sempre, la comunitat cristiana ha construït amb el seu treball i amb els seus diners el patrimoni de tots. És part fonamental de la nostra història i mostra amb claredat els aspectes més rellevants de la nostra idiosincràsia. Per això, ens cal gratitud i col·laboració.