L’ensenyament de la religió

Em disgusta la polèmica sobre les qüestions fonamentals de l’existència. Per descomptat que hi ha temes opinables amb postures i arguments diferents i oposats. La pluralitat és essencial en un sistema democràtic i la convivència es construeix amb pauses, sense presses i amb paciència a còpia del respecte a las persones que opinen diferent. Per això és una condició que interessa a tothom; no és una cosa que obliga uns més que uns altres. Malgrat tot amb la lectura d’algunes col·laboracions periodístiques i amb les paraules i actes d’alguns responsables educatius s’arriba a una precipitada conclusió sobre l’ensenyament de la religió a l’escola: és una imposició per a tots els que trepitgen les aules; o bé és una relíquia del passat sense cap afegit desitjable per a la cultura actual; o bé és una matèria que només s’imparteix en el nostre sistema educatiu o, el que és pitjor, és un instrument per radicalitzar o fanatitzar les consciències dels més joves.

Com poden entendre no estic d’acord en cap dels supòsits descrits abans. Només vull centrar-me en una de les alternatives que alguns exhibeixen descaradament i que implícitament donen a entendre que cap país d’Europa té aquesta disciplina en el seu currículum. No recorreré al nostre text constitucional que ens empara a tots i que en el seu article 27 descriu la responsabilitat dels pares en que els seus fills siguin educats segons les seves pròpies conviccions (1978) o en l’article 18 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant (1989) o a la Declaració Universal de Drets Humans (1948), o l’article 2 del protocol addicional al Conveni Europeu dels Drets Humans i de les Llibertats (1952) o l’article 5 de la Declaració de la Unesco sobre la lluita contra la discriminació en l’àmbit de l’ensenyament (1960), o l’article 18.4 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966) o a la Declaració de l’Assemblea General de la ONU de l’any 1981. O també a l’article 1 de la Resolució del Parlament Europeu sobre la Llibertat d’Ensenyament (1984) i altres moltes aportacions legislatives fins a arribar a l’article 14 de la Carta Europea de Drets Fonamentals, aprovada en el Consell europeu de Niça (2000).

Porto l’esmentada i llarga referència legislativa sobre aquest tema per informar del que es fa en l’actualitat a Europa. La perspectiva historicocultural de la religió, que s’ofereix normalment de forma obligatòria, està present en països com el Regne Unit i en la majoria dels països escandinaus. A Itàlia i Alemanya, els seus respectius Tribunals Constitucionals han afirmat que l’ensenyament de la religió és compatible amb el principi de la laïcitat de l’Estat. En països com Àustria, Bèlgica, Xipre, Grècia i Irlanda la base d’aquest ensenyament es troba en les respectives Constitucions. I en altres països, com Espanya, Croàcia, Lituània, Malta, Portugal, Hongria, la República Txeca i Polònia, l’Estat ha pactat amb les confessions religioses a través dels concordats, tractats o acords l’establiment de la religió en el sistema educatiu de forma facultativa, no obligatòria. La situació en què un Estat no ofereixi aquest tipus d’ensenyament és certament estranya. Només dos països, França i Eslovènia, no l’ofereixen. Són, com poden comprovar, dos casos aïllats. Existeix molta bibliografia sobre aquest tema a la qual es pot recórrer per informar sense ocultar dades.

Amb la meva benedicció i afecte.