x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Antonieta Marbà

Estimo la boira

Actualizada 13/08/2018 a las 11:26
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

A Lleida hi ha boira a l’hivern. El paisatge lleidatà no seria el mateix. Però al meu jardí, en el lloc on ens trobàvem, sempre hi llueix el sol!!!

Tot va començar fa uns mesos. Un dia al llevar-me a les set del matí vaig mirar per la finestra, els llums del carrer encara estaven encesos. S’endevinaven a través de la boira espessa que no deixava veure res. Sempre ens queixem, no obstant, ja no seria Lleida sense aquests dies de broma grisa i freda.

Tenia ganes de passejar una estona abans d’arreglar-me i anar a treballar. Em vaig calçar unes botes folrades de pell i un abric vermell de llana molt suau amb el qual em trobava molt bé. Així, ben abrigada, em vaig dirigir al jardí. Feia molt fred. Gotes de gebre m’acariciaven el rostre, donant-me una sensació de gelor que m’agradava.

Anava caminant entremig dels arbres, tocava les branques dels til·lers, dels xops, dels oms, les fulles de les oliveres. Respirava i notava aquelles aromes que tant m’agraden. Les trobo tant autèntiques... A terra humida, a herba, a fredor. És una barreja d’olors que vas inspirant i et fa sentir en una altra dimensió.

Acariciava tots els arbres i arbusts. Cada un d’ells, quan els tocava, per alguna raó especial, em transmetien sensacions i missatges diferents. Al mateix temps podia meditar. Tenia un problema de feina greu per resoldre i, envoltada de natura, m’ajudava a pensar com solucionar les meves preocupacions.

De sobte vaig notar més fred. Tot el meu cos es va esborronar i m’abraçava a mi mateixa per rebre calor. Vaig seure en un banc per descansar una estona.

En aquell moment se’m van presentar les imatges de la història que m’amoïnava i, al mateix temps, sentia una calor molt estranya. Aleshores vaig notar unes mans que es posaven a les meves espatlles. En lloc de cridar per l’ensurt, em vaig quedar immòbil, sense poder dir ni una sola paraula.

M’anaven acariciant els braços, pujaven i baixaven i, al arribar a les mans, me les premia amb força però sense fer mal. Desprès es van dirigir al cap, on els dits s’entrecreuaven i jugaven amb els cabells. Aquelles mans dibuixaven el meu rostre i el cert és que, a pesar d’estar molt espantada, no sabia què estava passant; l’atmosfera era molt sensual.

Una veu molt masculina i segura em va dir:

–Tingues els ulls tancats, si us plau. No els obris per cap motiu. T’ajudaré a resoldre tot allò que tant et preocupa, però, a canvi, necessito que estiguis tranquil·la i amb els ulls tancats. Relaxa’t i deixa’t anar.

Amb la veu entretal lada vaig contestar:

–No sé qui ets ni com has arribat aquí, ni per on has entrat.

Estava tant... no sé com definiria el meu estat. No podia dir ni paraula.

Em va respondre amb un to que semblava estrany per la situació, però era tranquil·litzador:

–No et preocupis. Ja ho aniràs sabent, sinó avui, en un altre moment. No vull que tinguis por, ja t’he dit que estic aquí per ajudar-te, però de moment no em pots veure. És l’única condició que hi ha.

Li vaig contestar una mica més apaivagada:

–D’acord. No ho entenc perquè no acostumo a deixar que ningú m’imposi res, però per alguna raó que desconec, sento que he de fer el que dius.

Ara silenci. Només sentia el meu cor que bategava de pressa i la seva respiració acaronant-me la cara. Aquelles mans van continuar acariciant-me, explorant tot el meu cos. Curiosament, la por va desaparèixer i em sentia bé. Vaig notar els seus llavis besant-me. No hagués imaginat mai tot el que sentia, i molt menys amb un desconegut. Ens vam fondre en un petó apassionat mentre les seves mans no deixaven cap raconet per dibuixar. Resultava tot tant eròtic, estrany i normal al mateix temps!

Aleshores em va dir que marxava. Que esperés cinc minuts abans d’obrir els ulls i no digues res a ningú. Que tot s’aniria arreglant i que l’endemà a la mateixa hora tornaria. Sobretot que l’esperés amb els ulls tancats. Vaig fer el que em va dir i, al cap d’una estona, em vaig dirigir cap a casa. Ja no hi havia boira. En canvi, jo em sentia com si fos en un núvol.

Una vegada dutxada i vestida vaig anar cap al despatx. Tenia molta feina. Tot el dia amb visites. Per moments recordava el succeït al matí i em feia l’efecte que havia estat un somni. Fins i tot al migdia, dinant, només pensava en l’home misteriós i tot el que havia passat.

A l’acabar la jornada intensa, en tots els aspectes, i un cop a casa, no vaig sopar, no tenia gens de gana. Vaig anar a dormir aviat. Em sentia molt cansada.

L’endemà em vaig despertar a la mateixa hora i, pensant en l’home misteriós, em vaig posar les botes, el mateix abric vermell i vaig anar al jardí, al lloc on m’havia citat. La boira ho tapava tot. Era espessa, grisa i molt freda. Però no tenia fred. Estava neguitosa amb unes ganes terribles que arribés.

Tenia els ulls tancats i, al cap d’uns minuts, ja vaig notar aquelles mans acariciant-me el rostre, abraçant-me, i damunt la gespa vam fer l’amor amb passió. Tot era molt més morbós pel fet de no veure’l i, encara que jo obeïa mantenint els ulls closos, me’ls va tapar amb un mocador negre que jo portava al coll, per assegurar que no el veiés. Desprès va marxar. Aleshores la boira va desaparèixer.

Els dies anaven passant i l’home misteriós venia gairebé cada dia. Estava confosa, contenta, estranya, inquieta. Una cosa va ser veritat. El problema que tenia es va resoldre en pocs dies i d’una forma molt favorable als meus desitjos. Tothom al despatx estava al· lucinat per com s’havia desenvolupat l’assumpte.

Quan li vaig dir al meu amant misteriós es va posar a riure tot dient:

–No dic mai mentides. Vaig prometre que t’ajudaria, i així ha sigut. No preguntis com, nomes et diré que tot ho has fet tu. Potser et faltava la força i la creença necessàries per portar-ho a terme. Et felicito.

Fa deu mesos que tot va començar i he estat mare d’un nadó preciós. Té els cabells negres i uns ulls preciosos. Estic molt contenta amb aquesta maternitat. Per un altra banda, tinc un fill d’un pare del que mai he vist el rostre però que m’ha omplert d’amor fins al punt de crear una nova vida.

Voldria saber qui és i d’on ha vingut. Si és d’aquest món, d’un altre planeta o bé un aparegut. No va voler dir-ho mai. Sempre deia que hi havia coses que era millor no saber-les. Que el destí em tenia preparades moltes sorpreses i també que viuria coses que ni tan sols podia imaginar. Que el nostre fill havia vingut a aquest món per fer història.

Fa quinze dies que ha desaparegut de les nostres vides. Quan em va dir adéu, jo, amb els ulls tancats i plens de llàgrimes, li vaig dir que havia estat l’època de la meva vida més estranya, misteriosa i feliç. Que tot i no havent vist mai la seva cara sabria com era a través d’en Marc. Estimo la boira!!!

 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.

Comentarios

Comenta el contenido

9
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre