x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Víctor Prats Oró

Al peu d'aquella sublim meravella de l'illa de Cité

Actualizada 06/08/2019 a las 09:13
Al peu d’aquella sublim meravella de l’illa de Cité

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Al peu d'aquella sublim meravella de l'illa de Cité

@ TONI_NYI152

Agnès, el cor de París, Notre-Dame, crema!” El Jaume li ho comunicava moments abans d’embarcar dins l’avió que el duria fins a l’aeroport d’Alguaire. “Posa els informatius, l’agulla és a punt d’esfondrar-se”. Esfereïdor, no parlaven d’altra cosa. L’esglai fou instantani. El fum cobria ja bona part de París, com també Instagram fumejava a la mateixa temperatura per totes bandes, i el gall de metall –que coronava la punta de l’agulla– s’encastaria poc després des d’una alçada de noranta-tres metres contra el terra, i quedaria miraculosament quasi intacte, a excepció de les tres relíquies que duia, que acabarien perdudes entre les cendres. França, tot Europa i el món vivien amb llàgrimes aquell esdeveniment al vespre d’un quinze d’abril del dos mil dinou.

En ple hivern l’any abans, el Batobus turístic sobre les aigües del riu Sena els havia transportat a ells dos fins al peu d’aquell temple gòtic de l’illa de la Cité. Al peu d’aquella sublim meravella. Un treball que homes i dones, amb els seus mestres d’obra, enlairaren pedra a pedra, fins a quasi tocar el cel, feia més de vuit segles.

–Fascinant, Jaume.

–Sí, Agnès, una construcció magnífica.

L’Agnès contemplava les incomptables gàrgoles que sobresortien de les parets exteriors. La posició dels arcbotants. Els vitralls, els rosetons des de l’interior de la catedral.

–Fixa’t, Jaume, amb els arcbotants. Varen ser dels primers que es construïren en l’arquitectura gòtica aquí a Notre-Dame. Gràcies a aquesta tècnica es pogué aixecar a gran altitud molts temples com aquest arreu d’Europa. Suporten la pressió que empenyen cap a fora les parets laterals, i se sobreposen amb els contraforts en un mateix bloc. En cas contrari, les voltes de la nau central i tota l’estructura de la catedral caurien com un castell de naips. I fixa’t, l’agulla coronada amb l’emblema de França: el gall!

–El gall?

–Sí, el gall. Simbolitza fe i llum. Té tres relíquies enganxades. La Corona d’espines de Crist, la relíquia de Santa Gènova, i Sant Dionís.

–És interessant el que m’expliques, princesa, un goig i un plaer escoltar-te. Com en saps!

–Que afalagador estàs, príncep meu. Com m’estimes!

–Una rosa surava al mig del mar, acompanyada d’un dofí, a aquest, el seu cor l’il·luminava sobre unes aigües calmades, entre un horitzó infinit.

–Com estàs avui! Parles com els poetes.

–Em fas sentir poeta!

Aquell dofí, ara en un altre mar, prenia fort per la cintura l’Agnès amb el braç, caminant al mateix pas, com si fossin dos cossos en un, fascinat del seu saber i sentint el seu amor com mai. Sí, ell poc n’entenia. Poc perquè ella era llicenciada en Història de l’Art. Què podia objectar-li ell? Què podia contradir-li sobre la missió dels arcbotants i els contraforts en l’arquitectura gòtica? Ell venia del camp dels números, dels negocis, de les finances. Del món en què l’home transforma aquells signes, en l’art de la lògica econòmica. No obstant, es mantenia amatent a les seves paraules. I, el restant, a flor de pell, surava també en flames.

L’Agnès no evità recordar aquells dies de París i, al mateix temps, la seva mirada intensa. Aquelles ironies tendres impulsives que un sol dir i se senten de veritat davant la persona amb qui en el destí de la vida –després d’esquarterar esbarzers, tot fent camí– un dia es coincideix. Per més que li expliqués d’art, ella sabia que el veritable art era la seva persona per a ell, ho llegia en l’interior dels seus ulls. A cada pas, un gest ple de tendresa, un “et vull”, un “et desitjo”. Un “t’estimo, Agnès”. Notava aquell fervor en ell, i ella el rebia amb el cor ple de felicitat, d’il·lusió. Com una píldora de serotonina inacabable. Aquells coneixements oratoris d’història i art llavors creixien i fluïen en ella amb més intensitat cap a ell, i el Jaume la besava prenent-la més fort per la cintura, d’una manera espontània, com ho fan les parelles verdaderament exaltes d’amor i es troben en un espai lliure i ple de desconeguts. Ella no s’ho esperava i la sorprenia amb tot aquell fervor impulsiu. Tot i la felicitat que experimentaven un i l’altre, alguna vegada, l’Agnès s’incomodava segons el lloc de la Catedral on el Jaume la petonejava.

–Què fas! Aquí al mig no, boig! Ens veu tothom!

–Fem mal a algú? Besar a qui estimes en llocs públics no és pecat, Agnès!

–Ja, però envoltats de tanta gent...!

Però, un cop dites aquestes paraules, l’Agnès es deixava portar de nou per tot aquell raig d’emocions d’amor enceses de benzina. I s’imaginava sobre un catamarà, com aquella rosa al mig del mar en calma, mentre el Jaume li acariciava mig nua cada una de les parts del cos, sols, i a plena llum del dia.

Mentrestant, en aquella hora d’aquell 15 d’abril, Nostra Senyora continuava flamejant al roig viu i el president Emmanuel Macron interrompia el gran discurs, que havia de retransmetre a tot França, aquell mateix vespre, per dictar mesures contra el malestar produït en el tens conflicte revolucionari del moviment dels Armilles Grogues, presenciant en persona les devoradores flames i anunciant hores després a tot el país que la catedral seria reconstruïda amb l’esforç de tots. Un gir inesperat i providencial, que atenuà la seva imatge i afavoria la postergació d’aquell discurs.

Tot succeïa a un miler de quilòmetres de distància, quan el mòbil de l’Agnès rebia de nou el whatsapp del Jaume minuts més tard: “Princesa, una hora i arribaré a l’aeroport i en res agafaré el cotxe i seré amb tu. T’he trobat a faltar aquests dies.” “Jo també, Jaume. Massa tristes aquestes imatges per viure-les sense tu. I haver de recordar com en el punt quilomètric zero, en mig de la plaça de Notre-Dame, ens abraçàvem i ens conjuràvem tots aquells desitjos.” “Ho crec, varen ser uns dies idíl·lics. Em donares una lliçó magistral en Història de l’Art” “Tu, d’amor, Jaume”.

–Gràcies, Agnès, ets magnífica. T’estimo.

–Jo també t’estimo. Mai t’ho he dit, però quan vaig veure’t per primer cop, vaig pressentir que acabaries sent per a mi. I així ha estat.

–Sí. Acabava de deixar-ho amb una altra noia feia pocs dies i vares aparèixer tu aquella nit al mig del concert del grup Tornem a Sau, a la sala La Manolita. Va ser breu aquell instant –ple de gent en aquell local– per no adonar-me del rescat que més tard m’acabaries oferint.

–Doncs sí, coses del destí!

I era a l’instant, quan una hostessa preguntava si volia una beguda al Jaume, que l’agulla de Notre-Dame, reconstruïda per Viollet-le-Duc el mil vuit-cents seixanta-quatre, es precipitava cap a terra, juntament amb el seu emblema, un gall flamant de bronze que la coronava. La commoció fou irreparable i un clam de tristesa ressonà per tots els racons de la ciutat i de més enllà.


T’ha agradat aquest relat? Si vols participar en l’elecció del millor relat d’estiu de SEGRE, connecta’t a www.segre.com/relatsestiu , busca’l i dóna-li el teu vot. L’autor del relat que més vots tingui guanyarà una nit a l’Hotel Guitart Grand Passage de Barcelona. Els relats que han estat seleccionats per a la seva publicació a les pàgines de SEGRE rebran una subscripció trimestral a SegrePremium. El guanyador del premi del jurat s’endurà una subscripció digital anual a SegrePremium i una masterclass de dos hores i mitja sobre tècniques narratives a l’Escola d’Escriptura de Lleida.
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre