x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Isaac Guilà Puig

Bona sort

Actualizada 08/08/2019 a las 10:37
Bona sort

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Bona sort

@ESTORNELLS
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


El primer dia d’institut estava molt nerviosa. Ho portava tot: llibretes, estoig, llibres... Començava la primera classe a primera fila, entre un company ros d’ulls blaus i una noia de cabellera morena i de pell blanquíssima. Passaven els cursos i ella, amb l’ajuda d’alguna xuleta, treia bones notes, fins que va començar el Batxillerat i va haver d’estudiar més seriosament i amb una mica de ganes. I ja no tenia el noi ros d’ulls blaus al costat, sinó a sobre i a sota, que el cap de setmana era fantàstic, que el dissabte a la nit era meravellós, que s’estimaven del dret i del revés i que aprenien sexe primari, prenien drogues justes i prenyaven il·lusions de futur junts.

Al pis d’estudiants de la gran ciutat no estaven sols, ja que les habitacions eren massa cares, però cuinaven, estudiaven, vagarejaven i dormien junts, i la vida hauria estat molt fàcil si no fos per l’estúpid professor de Química, que el suspenia, a ell, i per la set-ciències de Matemàtiques, que la suspenia, a ella. Cada dijous universitari el maleïen junts sortint de la discoteca a les tres de la matinada, o potser eren les quatre o les cinc, que no venia d’aquí, i si divendres no aconseguien entrar a l’aula, tampoc no passava res.

I sense l’injust i refotut tràmit del becariat, van trobar de seguida feina alhora en dues empreses competents, i en competència, que pretenien la complicada tasca de caçar joves talents. Quina sort: la carrera obria portes, els havien dit, però ignoraven que fossin tan immediates i efectives. I treballant treballant, van poder fer seu el somni de continuar al pis de la gran ciutat i hipotecar-se, ja que el propietari se’l volia treure llogant dues habitacions durant dos cursos a estudiants de segon. Després es van poder permetre quedar-s’hi sols, i el guarnien cada setmana amb quadres d’autoria nigeriana que comprava ella i escuts de l’equip de futbol favorit d’ell, que lligaven perfectament amb les cortines acolorides d’una empresa sueca de gran èxit internacional.

Un dia, després de molts anys, en acabat de la feina i tot sopant sushi, ella va esclatar a plorar i amb un somriure pinxo li va dir que estava embarassada. I el noi ros d’ulls blaus la va abraçar i van començar a cercar un nom a la criatura. No el van trobar fins una hora abans del part. Van passar els dies com gotes cauen en una tempesta i l’Alima va començar a anar a P3, i quan va acabar el primer curs, ja no era l’única filla de la família. La nouvinguda era preciosa, potser més que ella.

Gasses i potitos a casa, i un estrès diari a la feina per a la noia de rínxols foscos i el seu home, els quals no s’havien casat i que els importava un rave fer-ho, perquè la seva vida era plena, exempta de problemes de diners i de preocupacions alienes a les pròpies de qualsevol parella jove amb canalla i pis hipotecat. I van comprar una gossa grossa de pèl moixí, perquè, encara que semblés que no podia ser, de vegades, s’avorrien, i sobretot perquè la xica de casa se’n va enamorar tan bon punt el veí despreocupat del tercer el va oferir als seus pares.

Un grapat d’anys després, la Mirabel començava l’ESO també amb rínxols foscos, però al costat no hi tenia cap ros d’ulls blaus ni cap noia morena de pell blanquíssima: seia sola, perquè així ho preferia i perquè, si la professora no la mirava en excés, podia remenar l’iPhone amb més tranquil·litat, sense xafarderes massa a prop. La gran, per la seva banda, feia quart i estava convençuda de fer Batxillerat. Escrivia molt bé, o això li repetia dia sí i dia també la seva millor amiga, que era més que una amiga. Al viatge de final de curs va quedar molt clar que a aquesta amiga, a part del rock, també li agradava l’Alima, especialment als passadissos de l’hostal juvenil, en un esclat d’amor de pel·lícula romàntica americana penosa però bonica.

La vida en família era plàcida quan els caps de setmana emigraven de la gran urbs i corrien a aixoplugar-se de la rutina a la costa, en un càmping ple i ben arbrat dins una rulot exfoodtruck entre quitxalla guiri torracollons. A l’estiu es banyaven al mar i, si no feia bo, a la piscina s’estiraven a les tumbones com un actor dolent americà interpretant un pèl-roja que es mor al llunyà oest. I llançaven les tovalloles al vent. I l’Alima portava la seva xicota rockera al càmping i la Mirabel s’emprovava biquinis per a les seves stories d’Instagram. Tenia molts seguidors i alguna seguidora envejosa considerada, amb tot mereixement, una hater. I la gossa grossa de pèl moixí es feia vella, però encara bordava a l’avancé a tota persona estranya a la família.

I un dia, la gran es va casar amb l’amiga més que amiga perquè li feia gràcia, i la xica va anar a viure amb un noi que feia mitja por. I la dona de rínxols foscos havia crescut. I el noi ros d’ulls blaus ja era un home. I ja treballaven junts de forma competent, en una empresa pròpia de nom pensat just minuts abans al registre dels mal anomenats emprenedors. Els pares d’ell estaven orgullosos, com n’haurien estat els pares d’ella. O com en van estar ells dos quan al cap de pocs anys les seves filles els van fer avis de dos nens escabellats.

Un agost de calor angoixant, anys més tard, ja estrenant i celebrant la jubilació, els dos exautònoms van fer un creuer per les Illes gregues. Tardes de jacuzzi a coberta amb còctel de Tot Inclòs. Repassaven l’itinerari del creuer a Google Maps a la tauleta d’ell que li havia regalat pel seu aniversari ella. L’Egeu als seus peus: Poros Poliegros, Folegandros, Santorí, Paros, Míkonos, Siros, Kithnos... Llavors, quan el sol començava a caure i l’airet del vespre intuïa frescor, aquella iaia de rínxols tenyits de foscor va veure una dona de la seva edat de melena morena i pell blanquíssima. I va recordar moltes coses. Muda, li va relliscar una tímida llàgrima diminuta galta esquerra avall.

Perquè si no fos perquè un dia li havien obert els braços no hauria tingut la vida que massa fàcilment hauria pogut no ser, no existir. Perquè les coses tan aviat passen com poden no passar, com no fer aquella carrera de Física, ni crear l’empresa pròpia per fer front a la temuda hipoteca, ni tenir la gossa grossa de pèl moixí, i molt menys topar-se amb el noi ros d’ulls blaus, que li havia permès conèixer l’Alima, amb l’amiga rockera, i la Mirabel, amb el jove que encara feia mitja por, ni haver estat àvia dels néts escabellats més estimats del món. Perquè el més normal hauria estat no haver trobat uns braços oberts dalt d’un vaixell blanc i vermell en aquell precís moment.

I amb un somriure fals i amb veu ennuegada va aconseguir dir:

–Jo... d’aquí... d’aquesta zona només he estat més al nord, a Lesbos.

–Jo, no. Quina sort!

I va abraçar-lo. I va abraçar-la silent.


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre