x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Roser Jurado Regué

Coses de l'estiu!

Actualizada 09/08/2019 a las 11:36
 
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


Abans de sortir de casa, com cada dia, es tancava a la cambra de bany i començava el ritual per fer-se el pentinat: gomina, assecador i pinta, estava fet tot un perruquer. Mirada al front, somriure al mirall i pentina que pentinaràs, la clenxa sortia de sobre l’orella dreta i acabava a sobre l’orella esquerra. Al clatell, unes agulles gairebé invisibles aguanten els cabells que cauen indomables. Una obra d’art. Cada dia, durant 13 anys, havia fet el mateix.

Feia molta calor. Suava sense parar i gairebé no podia respirar. Com deia la dita, li suaven fins i tot les dents! Anar a la platgeta de Camarasa potser no havia sigut una bona idea. La família, però, ho esperava amb ganes. Era una d’aquelles sortides familiars que es fan un cop l’any, amb la sogra, els cunyats, els nens i el gos. Refrescos, síndria, carn per fer a la brasa, patates, olives, vi, galetes… Tot un quadre de costums on vas gairebé per obligació i tradició, però que quan és hora de marxar t’hi quedaries una setmana.

Sempre li passava. No li agradaven les festes, les reunions, les sortides familiars, la gresca, la gent, en general. Pensava, tot i que no ho acabava de tenir clar, que se’n reien sempre i no ho entenia, ell creia que no se li notava gens i a la dona semblava que li feia gràcia i tot. No podia més. A la propera, ja ho veurien!

Aquest cop, però, seria diferent. Tenia una sorpresa que els faria emmudir a tots. S’acabarien els riures, els murmuris i els acudits de poca gràcia dels seus cunyats. Aquell dia no. Un altre any cap al dinar familiar d’estiu. Estava preparat i ja es podien preparar tots. Els cunyats no badarien boca, seria espaterrant. A la sogra li cauria la faixa quan ho veiés!

Van sortir ben aviat de casa i van enfilar la carretera. Era mig matí però ja començava a escalfar. Tenia un somriure als llavis i s’imaginava la cara que farien tots quan es trauria el barret. Sí, sí, ell amb barret, no n’havia dut mai perquè volia lluir cabellera, però ara havia arribat l’hora. Faria la seva aparició triomfal a la Toscana de la Noguera. La dona no en sabia res i li esborraria el somriure burleta per sempre més.

Un cop fetes les salutacions i els petons de rigor, la taula parada, tothom en banyador i xancles i els nens a l’aigua, agafa una cervesa i seu a l’hamaca a llegir el Segre. Passa l’estona i se sent d’allò més bé, tot són bones notícies i el suplement d’estiu li encanta. Està relaxat i feliç. El barret i la sorpresa li han canviat l’humor. Fins i tot, potser li canviarà la vida. Veu que els cunyats, fotetes, el miren de reüll i xerren. Sempre igual, tota la vida fent el mateix. Atrapats en el temps. Aquest cop no té calor, tot és diferent. Ell és diferent. Espera la intervenció dels cunyats.

El més agosarat, aquell que pensava que ningú s’havia adonat que quan van fer les famoses vacances a Turquia es va fer un implant de cabells i que ara feia pena de veure, semblava un kiwi, quatre pèls esbojarrats i la clepsa mig cremada pel sol. Ell i els altres cunyats també se’n fotien. Se li planta al davant i li pregunta per què porta un barret tan elegant, no fa per ell i, a més, li deu fer molta calor! Li diu que avui no pot presumir de cabellera i esclafeix a riure. Que en són de malparits, pensa, sense immutar-se. Ara bé la sorpresa que els farà caure de cul i tancar la bocassa per sempre més, aquest estiu ho ha vist clar, serà treure’s el barret i mostrar uns cabells extraordinaris. Així ho fa.

Quan el cunyat li ha preguntat pel barret elegant, ell ha respost que se l’havia comprat per no passar calor i res més. Hi ha d’haver una primera vegada per a tot. Li havien dit que era transpirable i molt refrescant, que li mantindria el cap fred mentre el portés posat, i així ho havia fet i així era. L’acabava d’estrenar i estava exultant. Es va redreçar a l’hamaca, va plegar el diari i es va posar dempeus. Els cunyats no entenien res.

Lentament, es va treure el barret com si fos un cowboy americà i els va mostrar els cabells. Van callar de cop com si s’haguessin quedat sense llengua Muts, es miraven els uns als altres i gesticulaven cap on eren les dones. Ningú va dir res. No podien. Una ràfega de vent feia voleiar enllà una bardissa, talment com a l’oest americà. Silenci. Semblava que esperessin que tregués un revòlver i els pelés a tots. La brisa del riu es va fer intensa i tots li miraven els cabells. Voleiaven lliures al vent per tots els costats i ell reia sense parar. Una bogeria.

S’havia posat un perruquí! Tenia cabells i els podia mostrar a tothom, es podia moure i riure i no es despentinava. La millor idea de la seva vida i els diners millor invertits. La dona el mirava amb els ulls desorbitats. Silenci i més silenci. El vent va parar de cop, va tornar a seure a l’hamaca i els cunyats van anar a la nevera de gel a buscar unes cerveses. No tenien res més fort. No sabien què dir i van proposar fer una botifarra.

Ell i la cunyada feien parella i el nebot i el cunyat també. Una partida estranya. Gairebé no guanyava mai i avui havia guanyat. Segur que era que ja li començava a canviar la sort. Van estar parlant de coses trivials i després de dinar van fer migdiada. Ell es va posar el barret i va sortir a caminar riu enllà.

Cada cop tenia més calor i li suava tot. Cremava per dins i per fora. Com podia ser que aquell barret tan fanstàstic no el protegís del sol i encara li provoqués més cremor al cap? Va decidir treure-se’l i mullar-lo al riu.

Res. No va funcionar i ara la calor i l’angoixa eren bestials. Li bullia el cap. Es va treure el barret i s’estirà a l’ombra, li va semblar que es començava a calmar i que la calitja disminuïa. Ho veia tot borrós i li sembla veure que el barret somreia.

Se’l mirà i li digué que li havia fallat. No havia fet la seva funció i l’havia decebut. Li havien assegurat que era transpirable, elegant i que no passaria calor. Hi tenia moltes esperances posades. Parlà una llarga estona amb el barret i cadascú va dir la seva, més tard s’adormí.

Quan es va despertar tenia la dona i els nens al costat plorant i hi havia l’ambulància. Van baixar la llitera i el van carregar. Li deien que es posaria bé, que havia patit un cop de calor i que es refaria molt aviat. Aferrava el barret amb les dues mans. Quan l’ambulància arrencà, el barret li xiuxiuejà que sí que funcionava, el que havia de fer era treure’s d’una vegada aquell perruquí ridícul i afaitar-se el cap.

No recorda res més. Va estar tres dies a l’hospital. Ara porta el cap rapat i una gorra. Coses de l’estiu!
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre