x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Marta Argilés i Macià

Intrínsec

Actualizada 14/08/2019 a las 10:11
Intrínsec

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Intrínsec

@MAIKELGR66

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


He descobert que la pitjor antitoxina que li pots oferir al teu cos és la de no creure’t el pa del qual t’alimentes cada dia. És no creure en les seves molles i en les propietats que conté que fan que sigui de la pasta que sigui. La massa que ens defineix com a persones i en cap moment us estic parlant d’un pa de fa tres dies, ni d’un pastís que fa quatre anys que envelleix, sinó que us parlo d’un pa que cada dia pren forma i redibuixa un motlle per sobre d’una línia que origina un punt de partida però desconeix el seu punt final. Som tan diferents i a la vegada tan iguals que crec que per això tenim ganes de menjar-nos cada dia mútuament. Deixo a entendre que un s’alimenta de l’altre i junts creem una gastronomia espectacular. És interessant i a la vegada llaminer. M’és costós creure’m el que m’està passant. Creure’t, després de tant de temps de no rebre cap ingredient fal·lible, és extraordinari i al mateix temps confús. Moltes vegades em perdo, des que vaig néixer per ser precises. I és que sempre he tingut la condemnada precisió de rebotar-me amb parets difuses del meu cap i no voler provar-ne mai l’adequada. Ha vegades es perd l’interès a trobar les substàncies positives que faran de tu un tercer plat suculent i instigador. Maleïda existència la meva. Bé, us vinc a explicar una tesi extreta des d’avui a la una de la matinada i que ha pres la decisió de creure en un horari nocturn i anarquista.

El meu cap no es desbloquejava, estava atrapada i restava dins d’una capsa de metre quadrat que m’ofegava a poc a poc perquè no em deixava emportar pel que m’estava venint lentament i tampoc pel que se’m presentava a cops de porta per la porta de casa i cridava entrar. Tot ha anat venint a temps de fletxa. Però no d’aquelles fletxes que amb un impacte se’t claven al cos i en treure-te-les et fastiguegen, sinó una de les fines que se t’introdueix amb calma i amb un líquid a la punta afilada et copsa de cop. El temps el redissenyes tu, les passes que et mouen amunt i avall, també. Ningú pot definir el teu tempo, en cas afirmatiu seria molt mesquí.

Aquesta declaració de principis és per animar a tota persona que m’estigui llegint que no decaigui, ni s’acomodi, ni busqui tres potes al gat quan ja les té. Si no que aquest escrit és per dir-los a cau d’orella i amb un bon altaveu que s’entropessin fort i després es cuidin, que s’escoltin bé quan considerin que s’han d’acomodar i es busquin un bon sofà, no un d’aquells que claven els motlles al punt més incòmode del cul. Que busquin tantes potes com vulguin al gat, perquè tenen la sana esperança que les trobaran i que no es creguin cap argument que els pugui prendre el fil al seu camí. M’han dit tantes vegades que no era vàlida, que jo no entrava en aquell joc de tres tot i ser un joc de tres, sinó que a mi em pertocava el lloc que hi havia sota l’últim arbre del pati i que no s’hi jeia mai ningú per por d’estar massa sol i per falta de confiança en la seva llum.

No crec en les paraules que surten de boques que no pesen. Que no tenen sediments i que no s’estimen els seus fonaments. Odio les que no respecten els condiments dels altres i rasquen tot el possible perquè ells no tenen relleu. Aquest últim aspecte és tan rellevant. El relleu, què és el relleu d’una persona per a vosaltres? Per a mi és tot el que em pugueu dir ara mateix mentalment, perquè m’agafo a les vostres paraules. Les respecto. Considero que tota resposta que surti d’un cap pensant és vàlida i mereix rebre una posició que no entengui d’escales. Aquestes no deixen de ser excuses originades de les males paraules. La necessitat que tenim les persones de graduar els fets en millors o pitjors és delictiva, considero que ens fa anar amb un peu coix i ens fa trontollar el nostre discurs intern. Tota veu ofegada, explotada i volgudament vençuda assumeix un so ínfim, però no menys important. La llei del més gran la trobo exorable, poruga i fatídica perquè la magnitud es troba en les peces petites i en la resistència d’aquestes. Com aguanta un pedal de bicicleta totes les pedalades que fa la persona?, el pes que hi sospesa?, la velocitat en què va?, la rapidesa en la qual corre?, com? Gràcies a les petites propietats que s’ajunten i es compensen, però sobretot es respecten. El fre no recrimina les rodes, ni el vent d’aquestes es queixa dels bassals que xafa la persona que pedaleja.

Per resumir totes aquestes paraules us he de dir que no crec en els resums. No deixen de ser mostres de poca estima. No es pot anar de pressa en l’acte de fer un petó, no es pot caure corrent en una cursa perquè t’aixafen, no es pot parlar durant una classe perquè molestes... no es pot, no es pot. Abandonem el lema atrotinat de “no es pot”. Tota la vida fins al dia d’avui m’han pregat que resumís les paraules, que no m’allargués tant al parlar, que no cridés tant en comunicar-me i ningú s’ha parat a preguntar-me el perquè d’això. Si es desconeix el perquè, oblida’t de criticar-ho. Amb això no vull demostrar cap mostra d’immaduresa però tampoc em vull justificar de res.

Si vull cridar, crido. Si vull parlar, parlo. Si vull allargar-me, m’allargo. Si vull caure, caic. Si vull escoltar-me, m’escolto. Perquè tota la vida que porten reprimint-me no té punt de comparança amb la mostra de llibertat que m’he demostrat personalment.

Així que vola, pensa, parla, crida, balla, fes l’amor, equivoca’t, subratlla’t, analitza’t, investiga’t, olora’t, pessiga’t, oblida’t, recorda’t, pensa’t, enamora’t, fes un salt al buit i nota el terra, però sobretot i no menys important no facis cas a tot això que t’he dit i crea una teoria a la teva mida. O més ben dit, fes el que et doni la gana, això es tracta d’un escrit lliure i desvinculat de qualsevol mostra de repressió. Desfoga’t. Som aquí per aprendre a fer-ho.


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre