x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Miquel Àngel Orta Granados

Sense retorn

Actualizada 24/08/2019 a las 09:24
Sense retorn

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Sense retorn

@ANNAGG28

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 
Amb el cos estirat sobre una gruixuda branca de vern que arribava fins a la meitat del riu i amb els braços i cames penjant, mirava com corria lentament l’aigua, ben plena d’espurnes de sol que les branques més altes havien deixat passar. Aleshores, el temps s’espesseïa i les hores mandrejaven. Amb el cap baix, mirant aquelles aigües feréstegues del Segre, em podia estar molta estona contemplant els tons verdosos del fons del riu, o bé mirant els reflexos platejats d’alguns peixos, o bé observant la infinitat d’insectes que hi lliscaven per sobre. En aquells moments em deixava dur per una brisa frescal, que naixia riu amunt, després de serpentejar frondosos boscos de ribera, i que m’oferia aromes i records de joventut.

Ara, a l’estiu, aprofitant les vacances de la universitat, visitava amics de tota la vida, feia excursions per amarar-me de natura i carregar les piles, i ajudava la família en les feines de camp.

Un dia d’aquests, de migdia calorós i sense núvols, amb la pell ben xopa de sol, em vaig aixoplugar sota l’ombra benigna del meu vern preferit i em vaig quedar extasiat mirant com corria l’aigua. A vegades semblava que s’aquietava i llavors podia distingir còdols de tons ocres, blancs, i de més foscos, amb zones més sorrenques i alguna fulla seca que surava riu avall. Quasi somnolent amb aquell lleugeríssim espectacle, de sobte, em vaig sobresaltar: com una ràfega, una silueta transparent i multicolor passava per sota els meus ulls. Amb força em vaig agafar a la branca. Què havia vist?, què era aquella figura sinuosa de mil colors? Aleshores, recordava les històries que m’havia explicat la meva àvia sobre éssers sobrenaturals que vivien a les profunditats. Deia que les havia vist i fins i tot havia parlat amb elles, però ningú se la va creure mai.

De tornada cap a casa, encara amb la respiració entretallada, se m’apareixia aquella bellesa aquosa i acolorida, aquella figura gràcil que no vaig poder distingir.

La casa estava situada en un petit prat de muntanya a la banda solell i prou enlairada per veure com serpentejava el Segre resseguint el fons de la vall. Munyir vaques, donar de menjar als porcs i altre bestiar, a més d’ajudar a batre el blat i l’ordi era la feina que em tocava fer a l’estiu i que m’ajudaria a pagar els estudis i també l’estatge a la capital de la Terra Ferma.

Al capvespre, assegut davant de l’era, amb la gosseta entre les cames i sota la claror d’una lluna minvant, seguia pensant en aquella experiència: qui podia ser?

L’endemà em vaig aixecar amb la determinació d’esbrinar aquell misteri: si la ment m’havia fet una mala jugada o tot el que havia vist era cert. Amb pas vacil·lant, vaig repenjar-me de nou a la branca i amb els ulls ben oberts vaig clavar la mirada al fons del riu. Al cap de poc va aparèixer una figura ondulant, perfilada d’un blau intens amb multitud de gotes de colors en el seu interior: ataronjades, turqueses, verdoses... Dins l’aigua semblava sòlida i ferma, d’aparença gelatinosa i quasi transparent. Quan sortia de l’aigua es feia quasi invisible, si no sabies més o menys on era. Si sospitaves per on es movia, podies intuir la seva situació perquè difuminava els colors que tenia al seu darrere.

Era una insospitada meravella de la natura, un arc de Sant Martí sota l’aigua. No tenia parpelles i els ulls eren enormes i profunds, d’un blau fosc que t’engolia l’ànima i et feia perdre el senderi; exhibia una cabellera llarga i rossa, rinxolada i amb metxes de color turquesa.

I amb el temps va anar creixent una confiança i una comunicació sòlida, si més no semblava que ens enteníem, no amb paraules ni amb sons, sinó amb sensacions. Cada dia d’aquell estiu frisava per veure-la. El seu encanteri misteriós em captivava en cada trobada, i sempre ens retrobàvem a recer d’aquella ombra acollidora. Les tardes ja no eren com les d’abans, tot s’alentia i prenia un ritme somnolent. Delerós, amb el cor accelerat, l’esperava fins que apareixia de nou amb aquell esclat de colors que li sorgien sense voler quan em veia.

Una tarda, de cop i volta, va fer un salt i em va agafar pel braç i em va fer caure a l’aigua: quina resplendor mai vista, quina lluentor de tons, quin espectre de colors tan ampli! Davant meu, a escassos centímetres, em va mirar amb els seus grans ulls i em va deixar immòbil. Amb un discret somriure em va explicar com era el seu món, els seus costums, els seus anhels i pors. Quan notava que em quedava sense aire, s’acostava al meu cos, m’abraçava i de seguida notava com el meu pit s’omplia d’oxigen: era tot tan màgic! Era l’única de la seva espècie que quedava, ja que els abocaments havien fet perdre la qualitat de les aigües, fins a l’extrem de ser un autèntic verí per a la seva supervivència.

Aquella nit no vaig poder dormir, sofria pel que li pogués passar, i era veritat, sovintejaven els vessaments de tota mena de residus que el riu anava engolint: col·lectors, depuradores, captacions d’aigua, tot feia més fràgil el seu ecosistema. Jo havia heretat aquella capacitat singular de veure i captar aquells éssers especials, com ja ho havia fet la meva àvia. Em sentia connectat a ella i notava la seva plenitud i també la seva tristesa pel futur que semblava ser indestriable.

Els dies passaven, el cabal disminuïa i les temperatures s’enfilaven. De cop, una tarda, van començar a créixer uns núvols negres que van tapar en pocs minuts tot el firmament. Els llampecs encenien el cel i els trons feien trontollar fins i tot l’aire. En pocs segons va caure un xàfec que t’impedia veure-hi a escassos metres.

Assegut sobre un tou d’herbes, ben moll, i amb els peus dins l’aigua, vaig veure la seva resplendor regalimant del seu cos nu; em va envoltar com si fos una segona pell, em va somriure i va desaparèixer entre les aigües turbulentes.

Com ja em temia, aquella nit algú havia aprofitat per abocar-hi tot tipus de residus. El riu havia canviat de color, hi havia escuma i llot a les vores, tot desprenia una fortor insuportable.

Matí, tarda i fins a la darrera claror del dia, però sense èxit, no la trobava. Vaig resseguir marges i vores, canals i séquies, vaig submergir-me en fondes gorges cridant amb totes les meves forces, però res de res: silenci i absència, desesperança i ràbia.

Ja quasi sense forces, vaig seguir riu amunt, endinsant-me a la Cerdanya, cercant aigües netes on pogués trobar-la. Al cap d’hores i hores, en un punt on el riu feia una platgeta, vaig distingir uns reflexos de colors. No m’ho podia creure, el cor em va començar a bategar sense control. Em vaig acostar més i més: no podia ser un miratge, estava molt a prop i el que fos es trobava a escassa fondària. A poc a poc vaig submergir la mà i vaig notar alguna cosa. Amb por i impacient, i alhora contrariat, vaig agafar-la: era una escantonada ampolla de vidre.
 

T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre