x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Josep Ramon Serrate Cunill

Margarides

Actualizada 25/08/2019 a las 18:38
@neferieb

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© @neferieb

@neferieb
 
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

La vaig fitar de dalt a baix recorrent el seu cos com si fos un trajecte a l’esperança. Els seus ulls engolien la meva mirada. Un bri d’aire deixà anar una olor sospitosa de perfum parisenc que rivalitzava amb els fums dels cotxes que circulaven atapeïts per la rambla. Era mitja tarda, al bell mig de l’estiu, una calor sufocant em feia lliscar gotes de suor per la cara i per tot el cos. No era el primer dia que m’embadalia mirant-la, era com un recull de tresors estètics en un sol bagul.

Vaig encendre una cigarreta mentre el semàfor estava en vermell. Un vestit en tons blaus i grocs dibuixaven un entrellaçat de margarides que recobrien el seu estilitzat cos que restava amatent a les pampallugues del semàfor, mentrestant la meva camisa recollia tota la sufocació del moment. El reflex dels vidres d’un cotxe que entorpia els pas em deixaven entreveure la seva figura –la tenia massa prop per mirar-la fixament, em feia ruboritzar–. Un batibull de gent va travessar el pas de vianants amb una destresa continguda, quan l’home de la llum es va ficar en verd.

El recorregut fins a arribar a la vorera se’m va fer molt curt. El moviment de les seves natges em tornava boig, fins al punt d’ensopegar amb el darrer l’esglaó del pas de zebra –no portava les ulleres i la meva miopia va fer de les seves–. La vaig perdre en un riu de gent que navegava per la rambla en aquell moment. De sobte, després de trepitjar quasi tota l’avinguda, vaig sentir de nou la flaire del perfum pervers que havia gaudit feia una estona. La dona del vestit de margarides estava asseguda fumant en una terrassa a l’ombra d’un plataner del passeig, submergida en un seguit de glops de gintònic, o això em semblava. Vaig seure en una taula a uns metres d’ella, el cor em bategava en un ritme poc habitual. Vaig demanar al cambrer que em dugués un descafeïnat amb gel, mentre la meva mirada poc definida volia descriure el moment. Vaig esmicolar el tabac en un paper fi i vaig encendre una altra cigarreta amb l’encenedor que em va regalar la Marta –la meva exdona–, mentrestant vaig anar seleccionant els gestos i les mirades perdudes de la dona del vestit de margarides. Els seus ulls eren el reflex del mar, els seus llavis eren com un volcà en plena erupció, el seu cos era com un acord musical harmonitzat per un escot que em deixava sense alè. Quan el descafeïnat reculava el darrer glaçó, els meus ulls varen ensopegar amb un home corpulent, pantalons cenyits a la cintura i una samarreta que contornejava el seu cos musculat. Es va apropar a la taula on feia una estona estona la meva mirada estava perpetrant el deliri i el desig. Em vaig posar les ulleres de sol, encara que no estaven graduades, però em donaven una aparença de discreció.

Em vaig tornar a embolicar una cigarreta observant sense perdre cap detall del que passava dues taules més enllà. El personatge, que semblava tret d’un còmic del Capità Amèrica, va deixar anar la seva bossa de mà, el tabac i les seves ulleres damunt la taula, on era ella, amb un semblant superbiós mirant-la amb desafiament. De males maneres li estirà el braç amb un gest poc decorós i l’abraçà per fer-li un petó. Ella, mirant a dreta i esquerra, es va deixar petonejar amb desgana i amb el seu braç dret l’espentejà subtilment fins a desempallegar-se dels seus musculats braços. Des d’on era no arribava a interpretar la conversa, però, pel que estava veient, no tenia massa bona pinta. Vaig demanar un altre descafeïnat amb gel al cambrer i, de sobte, després d’una tensa conversa, vaig veure com aquell tros d’animal l’agafà pel braç i la va fer saltar de la cadira sense cap contemplació. Llavors vaig observar amb estupefacció com ella tornava a seure amb un posat seriós, agafada amb ràbia continguda al reposabraços de la cadira i es va treure un mocador de la bossa per netejar-se els ulls. Aquell energumen va tornar a seure amb una actitud de menyspreu i li va prémer amb força el braç i, mirant-la amb un rictus desencaixat, va atansar la cadira a pocs centímetres d’ella i li etzibà un parell de bufetades que li van girar la cara. A la terrassa no hi havia massa gent i la poca que hi havia no en va fer cas. No em vaig poder aguantar, la bilis em feia curses per l’estómac, em vaig incorporar a la meva cadira i em vaig enfilar amb decisió cap a la taula de la parella. Vaig voler interferir en la tensió del moment, etzibant amb un to vehement;

–Escolti, vostè que s’ha cregut de pegar a una dona. És vostè un pocavergonya!

Una fiblada em va recórrer tot el cos. Les cames em tremolaven com una fulla de pi, quan, de cop i volta, el malparit retirà la taula i s’incorporà dirigint-se cap a mi amb un aire de superioritat i una mitja rialla que se li dibuixava davall del prominent bigoti negre (en feia quatre com jo). Mentre el gamarús s’anava aproximant a mi, ella em va mirar amb uns ulls que li parlaven, que suplicaven ajuda. Va ser la primera vegada que els seus ulls de color del cel em miraven amb tendresa. Vaja, quines paradoxes té la vida!, vaig pensar. L’armari de quatre portes el tenia davant meu i amb veu greu, maltractada pel tabac i l’alcohol, amb accent peruà, xilè o cubà (no ho sé), em va etzibar un cop de puny, mentre em degradava a improperis. Vaig anar a petar a la taula que tenia darrere, on hi havia una parella jove prenent un refresc. Vaig ensopegar amb el cap a la cantonada de la taula i es van precipitar les begudes i tot el que hi havia al mig. Estava sagnant i estirat a terra quan vaig veure com ella l’agafava pel braç i, cridant-li, se l’emportà de l’escena. Aquella bèstia anava esbudellant tota la seva ira contra mi, amb amenaces i exabruptes, mentre enfilaven rambla amunt.

–Como te vuelvas a poner en medio, desgraciado, hijo de puta, no solo te romperé la nariz. No sabes con quién estas hablando, cabrón. Ten mucho cuidado.

Ella em va deixar anar la seva darrera mirada de complicitat i d’agraïment i jo li vaig correspondre amb un mig somriure. No podia fer res més, estava estirat a terra sagnant i amb el cap emboirat. El cambrer i el responsable del local em van incorporar i em van fer una cura per evitar que el trep sagnés més embolicant-me el cap amb una vena compressiva. De sobte vaig sentir que em cridaven;

–Ramon, què fas, com estàs?! Hem d’anar a urgències perquè t’ho curin bé i et facin proves. Ho he vist tot, Ramon. Ets un inconscient! Com et pots barallar amb aquest delinqüent?! Ramon, si us plau!

Era la Marta, la meva exdona. Era com una germana gran per a mi. Em feia quasi de mama. Sempre la tenia quan la necessitava. La nostra filla sempre ens deia que semblàvem criatures. Llavors la Marta em va etzibar:

–Ramon, aquest tarat viu amb aquesta pobra dona, tres cases més avall de la meva. Ella, segons diuen, és molt bona noia i està sotmesa a les seves normes, ja m’entens. La maltracta tot sovint a ulls de tothom, Ramon.

Tres dies després, la van trobar morta al pis on vivia, cosida a ganivetades. Les margarides ja respiraven aire lliure.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre