x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Eva Caselles Pujol

Una ferida oberta

Actualizada 26/08/2019 a las 18:36
@isaramez

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© @isaramez

 
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

A la Núria, tornar al poble li proporcionava una sensació entre plaent i agredolça. Quan veia el campanar de l’església des de la carretera, sentia una fiblada dins el pit. No podia evitar pensar, sempre que hi tornava, el que li va passar. Feia molt de temps, però encara li feia mal. Gairebé era una nena.

Aquell matí hi tornava per un enterrament. S’havia mort sobtadament d’un infart un tiet seu i havia d’acompanyar la família. Tenia previst arribar amb el temps just, només per acompanyar els pares a la cerimònia i donar el condol a la seva tieta i als cosins. Per a la Núria, haver d’entrar a l’església era un esforç immens i dolorós. Però en aquella ocasió ho havia de fer, no se’n podia lliurar. Faria el cor fort, o almenys ho intentaria.

Havia sortit de casa amb el cotxe ben d’hora i quedaven pocs quilòmetres per arribar. A mesura que s’apropava al poble, al marge de la carretera, els arbres fruiters perfectament alineats semblava que li donaven la benvinguda. La Núria havia crescut entre aquells camps, havia passat la seva infantesa i part de la seva joventut entre aquelles terres fèrtils, i eren molts els bons records que en tenia. Els arbres fruiters li recordaren els estius que anava amb els pares a collir la fruita que conreaven al seu tros i els petits trajectes que feia per la finca asseguda dalt del tractor, al costat del seu pare. Com li agradava! Recordà també les excursions amb bicicleta que feien ella i les seves amigues molts dies en sortir de l’escola a la recerca d’algun indret misteriós als camins que vorejaven el poble. I se’n recordà, amb especial tendresa, del primer petó que s’havien donat amb el Martí enmig de dos presseguers florits el dia del seu dotzè aniversari.

En aquell poble havia estat una nena feliç i en aquell poble també es va fer gran de sobte.

Ara la Núria vivia a la ciutat, lluny d’allí. Des que marxà per començar a la universitat hi havia tornat en comptades ocasions. Els primers anys fora se centrà a cursar els estudis i, poc després, quan entrà a treballar en un prestigiós bufet d’advocats, l’excusa de la feina li servia de perfecta coartada per espaiar encara més les visites a casa. Els seus pares s’havien anat fent a la idea que la seva filla no tornaria a viure amb ells i ho acceptaven resignats, convençuts que la vida que duia era el millor per a ella. En moltes ocasions, la Núria s’havia preguntat si era prou bona filla, si feia el correcte, però ni en les llargues converses amb el seu psicoanalista havia aconseguit trobar encara una resposta.

En agafar el darrer revolt de la carretera ja es veia casa seva; les parets pintades de color granat i les persianes blanques la feien inconfusible. Era una de les primeres que es trobaven a l’entrada del poble. En els pocs metres que hi havia des de la carretera fins a la casa es creuà amb un pagès que tornava del camp amb el remolc ple de caixes de peres, amb un grup de nens i nenes del poble que baixaven a les piscines –on de ben segur es remullarien tot el matí–, i amb tres dones que marxaven juntes i vestides amb roba còmoda a caminar per alguna de les rutes a peu que transcorrien pels afores del poble. Tots van aixecar la mà, saludant-la i donant-li la benvinguda, encara que no la reconeguessin. Ella els tornà la salutació. Algunes coses no canvien mai, pensà la Núria mentre aparcava el cotxe sota el gran avet que hi havia davant de la porta de l’entrada.

Agafà la bossa del seient del costat i feu una respiració profunda abans de baixar del cotxe. Preveia un dia llarg i feixuc. Tancava la porta quan veié que la seva mare sortia de casa. Tenia per costum fer-ho sempre. Quan sabia que havia de venir, era ella qui sortia a rebre-la abans, com si controlés des de darrere de la finestra la seva arribada.

“Hola, filla! T’estava esperant!” –li digué, apropant-se a ella i saludant-la amb una mà aixecada mentre amb l’altra es recollia el davantal.

“Hola, mare!” – s’afanyà a dir la Núria, tot abraçant-la i fent-li un petó a cada galta.

“Has tingut un bon viatge?” “Com estàs?” “Et veig més prima!” “Que no menges prou?” En un minut li abocà el reguitzell de preguntes habituals, el que li feia cada cop que tornava a veure-la. La Núria ja s’hi havia acostumat i les responia una per una, amb paciència i utilitzant les mateixes respostes. S’estimava la seva mare. Admirava el seu tarannà encara que no el compartís. La seva dedicació per la família, el seu afany per complaure el pare, la filla i tothom abans que a ella mateixa, era quelcom que li costava de comprendre. L’ordre, les coses ben fetes i la manca d’improvisació eren els principis sobre els quals havia transcorregut la seva vida. La Núria no havia gosat mai alterar-los. Tampoc ho faria avui. No havia estat mai capaç de dir-li què va passar aquell dia de finals d’estiu. Pensava que, si ho feia, ella potser no ho suportaria.

Eren dos quarts de dotze del migdia quan totes dues sortien de casa. El seu pare havia passat tot el matí al tanatori acompanyant la seva germana i la resta de familiars. Es trobarien tots tres dins de l’església, així ho havien acordat.

Caminar pels carrers del poble del bracet de la seva mare, a la Núria, la reconfortava. La fascinava la suposada seguretat i confiança en ella mateixa que desprenia. Per què no havia pogut heretar-la ella?, s’havia preguntat en més d’una ocasió. Potser tot hauria estat diferent si fos més valenta. Quan van arribar a la plaça de l’església, la major part de la gent que havia vingut a l’enterrament ja era dins. Fora només quedaven alguns homes que aprofitaven per xerrar i fumar, indolents al dolor que es podia sentir dins del temple.

En travessar la porta, la Núria s’agafà més fort al braç de la seva mare. Van veure el pare assegut davant, al banc de la segona filera, i s’hi atansaren entre les mirades dels veïns i veïnes que ocupaven la resta dels bancs. El fèretre estava davant de l’altar, però el capellà encara no havia sortit de la sagristia quan s’assegueren al costat del seu pare.

La respiració de la Núria començà a fer-se més feixuga tan bon punt el veié sortir. Intentà dissimular el seu estat fent-se vent amb un ventall que tragué de dins la bossa. L’home s’havia fet gran. El cabell canós i les arrugues solcades del rostre eren la mostra que els anys se li havien posat a sobre, implacables. Però darrere aquell aspecte d’home entranyable, de bon home, la Núria hi veia un monstre.

“No tinguis por de res, Núria, jo no et faré mal”. Aquelles paraules i tot el que succeí a continuació dins la sagristia aquell dia no s’ho havia pogut treure mai del cap. Era una tarda de finals d’agost. La seva mare li havia encomanat que portés una petita caixa de fruita al capellà i com que no el va trobar a la rectoria anà cap a l’església.

Durant un segon, la Núria s’atreví a mirar-lo als ulls i ell li aguantà la mirada.

Es va prometre que, a partir de demà, tot canviaria.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre