Els grisos en color

Dimecres, quarts de deu del vespre. Al carrer se sent música. Crits. És un himne que, primer, no identifico. Ens desvien. El laberint de direccions úniques de la zona ens porta cap a la cançó. Val, d’acord, ja em situo. “Benemérito Instituto, guarda fiel de España entera” etc. Del cotxe que escampa aquesta lletra a un volum ensordidor pengen banderes mida Trillo. Res a dir. Jo també m’havia manifestat el dia abans. No vaig haver de cridar tant com ells perquè a mi em reforçaven 45.000 persones. El més incívic que vaig veure fer va ser pujar a la creu dels Tres Tombs de Balmes trepitjant les petúnies del parterre. L’ambient era festiu. I tenia mèrit. Quaranta-vuit hores abans el referèndum del que portàvem anys parlant va passar a un segon pla. O tercer. Es va haver de fer vetlla als col·legis electorals perquè no fossin precintats. Es van haver d’amagar urnes en llocs inversemblants, com aquelles marededéus que s’ocultaven en el deliri de la guerra. El president canviant de cotxe sota un túnel. Pobles conxorxats al més pur estil xou de Truman. I quan malgrat els hackers es va poder votar, van arribar les primeres imatges de càrregues policials. Soses, Artesa de Lleida, la delegació de Benestar Social, el CAP de Cappont, l’Escola Oficial d’Idiomes, Alcarràs... no donàvem abast a pair una agressió quan érem sabedors d’una altra. Tothom tenia un parent, amic o saludat que havia rebut. Vídeos i més vídeos mostrant els grisos en color. Hi havia una certa por, però ningú no es movia. Instruccions d’on situar la canalla si feien acte de presència els antiavalots. Era com fer d’extra en una pel·lícula de Bruce Willis. Veure gent coneguda arrossegada per terra, espentejada, colpejada amb porres produïa un estrany desassossec. Es feia el silenci quan el comboi de furgonetes negres ple de robocops s’apropava on eres tu. Res no tenia sentit. Jo em pensava que cap govern no voldria mostrar-se al món ordenant a uns policies que requisessin urnes passant literalment per sobre dels centenars de persones que les custodiaven. Però sí. De l’estupefacció vam evolucionar a la indignació. O va ser a la inversa? I vam paralitzar el país. I vam sortir al carrer. Però el català emprenyat no deixa de portar un kumbaià molt endins. Beneït seny. Sort en tenen.