Les claus i l'esclava

Jaume Pont va publicar l’any 2000 Llibre de la Frontera. Un misteriós professor de la Universitat d’al-Azhar del Caire, Mohamed Omar Sumir, hauria posat en contacte el poeta lleidatà amb catorze autors que van viure a la Lleida islàmica entre els segles X i XII. Pont en recreava les biografies i traduïa les seues obres. En teoria. Era una antologia d’apòcrifs. Ell jugava a l’equívoc. “El cert és que el manuscrit no s’ha trobat”, deia. I amb el temps els seus poetes han cobrat vida pròpia i viuen en moltes pàgines d’internet. Jalwa al-Abbar, coneguda com al-Miknasiyya, n’és una. Mequinensana, moriria el 1064 al setge de Barbastre. Era una esclava que servia al rei taifa de Lleida Yusuf al-Muzaffar ibn Hub, al castell de la Suda. De fet, era la seua preferida. Tenia una exquisida educació adquirida a Còrdova i destacava en l’art de la música, la poesia, el cant, la dansa i en l’ús de les armes i jocs malabars amb les simitarres. Les seues composicions “destil·len la tendresa emocionada de l’ocell en captiveri”, li fa dir Pont a Musa ibn al-Tubbi. “De nit en nit i per l’amor oculta./Com la piga en el rostre d’un etíop”. Malauradament, mil anys llargs després que visqués aquesta autora imaginària, les dones que caminen de nit pel carrer voldrien ser com aquesta piga literària: invisibles. Tenen por. Sento explicar a unes noies joves que quan van soles i és fosc es treuen les claus de la bossa i les converteixen en un improvisat puny americà per defensar-se d’una agressió. I, d’una banda, m’admira que tinguin recursos i no es resignin a quedar-se tancades esperant que el príncep blau les porti d’excursió en carrossa. Però m’esgarrifa que sentin que necessitin un succedani d’arma. Que marquin amb tota naturalitat el número d’emergències perquè només hagin de prémer el boto de despenjar en cas d’atac. No saps què dir. No ho haurien de fer. O, més ben dit, no ho haurien d’haver de fer. Elles no són esclaves com al-Miknasiyya. Han de poder ser lliures. La fera ferotge d’Ovidi Montllor segueix sota la llosa a la basílica del Valle de los Caídos, però La Manada campa al seu aire, literalment. Ells i els que són com ells, els que gaudeixen sotmetent. I els jutges que els proporcionen impunitat.