L'oncle Juanito

A Joan Pau Salvadó se li trencava la veu i a nosaltres l’ànima. “Mai oblidaré el soroll de les porres quan obrien els caps”. Ell havia de votar a la Ràpita, l’1 d’octubre del 2017, però ho va haver de fer a Alcanar. Més d’un centenar de policies armats van impedir que pogués fer-ho al Pavelló Firal del seu poble. Per primera vegada posàvem rostre a la massa. I hi vèiem un bon home. Jo no el conec de res, però el que explica s’assembla tant al que tots hem vist, que és obscè plantejar un acarament entre ell i qualsevol dels testimonis uniformats que han desfilat pel Tribunal Suprem dies enrere. N’hi hauria prou fent callar les mentides amb vídeos i fotos, que n’hi ha per avorrir la sala. Però no procedeix, ja ho sabem. I Joan Pau Salvadó va seguir explicant el que va viure. I veure. Més o menys va ser igual a tot arreu on hi va haver càrregues, però ell va explicar el qui. I això era el que ens emocionava. Ens vam indignar en saber que al tío Juanito el van llençar pels aires. Aquest home que va sortir disparat tenia uns setanta anys i era perfectament identificable perquè sempre va amb barretina i una samarreta del Barça, va precisar. A Lleida, tothom li va posar el rostre d’un altre Joan, un drapaire conegut com el Barretina perquè la portava hivern i estiu. Ell també era gran o, almenys, ens ho semblava. Ballar era la seua fal·lera. Hi havia una norma no escrita que feia que totes li diguéssim que sí. Hagués estat una descortesia inacceptable rebutjar un ball amb aquell padrí minúscul tocat amb barretina encara que, com jo, no sabessis què fer amb els peus quan la trompeta anunciava un pasdoble. La Sala Europa va canviar de nom, i de música. Nosaltres també vam canviar. Ens vam fer grans, suposo. Un dia feia un reportatge sobre un programa d’assistència de Creu Roja que es deia Menjar sobre rodes. A mi em fascinava perquè em recordava una trama de Twin Peaks. Vaig fer tot el recorregut amb els voluntaris. No vaig trobar cap noi que es dediqués a conrear orquídies, com a la mítica sèrie de David Lynch, només avis que vivien sols i se’n sentien encara més. Aquell dia vaig retrobar el Barretina i em vaig sentir tan impotent com Joan Pau Salvadó veient com volava el pobre oncle Juanito.