SEGRE

Creado:

Actualizado:

Una de les persones que més he admirat i admiro va morir ara fa vint anys, el maig de 1999. L’he reivindicat moltes vegades. I ho seguiré fent. A Jaume Magre, ara, no sabríem definir-lo. “Agitador cultural”, vaig escriure en una de les darreres entrevistes que li vaig fer. Però monsieur Magre, com el coneixien els seus alumnes de l’Alliance Française, era molt més. Ell va avançar-se al Maig del 68 i aquell febrer va ser realista i va demanar l’impossible: convertir un passadís del segon pis del número dos del carrer Bisbe Huix en la Petite Galerie. La primera exposició col·lectiva d’aquell minúscul espai va portar a Lleida Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Tharrats... Però Magre també va ser polític. Militava al PSC, sector Congrés. Sempre s’hi referia com “el partit” i aspirava a estimar les seues sigles amb la intensitat gairebé mística dels vells militants del POUM. Això sí, a la seua manera. “Al partit ja ho saben: poden comptar amb mi per al que vulguin, però per aquí no hi passo”, deia en referència als actes electorals en mercats i els debats de gesticulació i poca argumentació. Als setanta anys encara pagava hipoteca. “Hi ha gent que no entén que pots estar en política sense pretendre treure’n cap contrapartida.” Va afegir una anècdota commovedora: “Quan era a l’ajuntament va venir a veure’m un company de partit per demanar-me feina per al seu fill. Era una família amb pocs recursos però, evidentment, li vaig haver de dir que per més greu que em sabés jo no hi podia fer res. Es va enfadar tant que va trencar el carnet del PSC i em va dir, amargament, que de què li servia.” Per a ell la política era una altra cosa. Era fill d’un diputat d’Esquerra que va haver d’anar a l’exili. Va marxar amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa. Sense acritud. Quan li van concedir la Creu de Sant Jordi vam fer balanç: “Tinc assignatures pendents, però em sento orgullós, sense falses modèsties, d’haver apostat per l’assaig en català creant el Premi Vallverdú i d’haver posat en funcionament l’Escola de Belles Arts i l’Aula de Teatre. No han de ser fàbriques d’artistes, sinó centres per formar públic.” La mirada posada en un futur que ja no veuria. Em pregunto a qui votaria diumenge.

tracking