'Go west!'

Això dels cascos grocs com a uniforme de la Diada és una boutade. Mentiu-me per compassió si vaig errada. Potser és perquè a les obres no se’n veuen que els cascos sempre m’han recordat el mític grup Village People. És un fenomen paranormal dels que estudiava Jiménez del Oso a l’època dels seus grans èxits que aquí no fóssim capaços de veure’ls com a sis estereotips de l’imaginari sexual gai. La nostra era una societat tan endarrerida, reprimida, tancada i retrògrada, que les disfresses ens provocaven una pueril hilaritat. Si teniu ocasió busqueu al canal #0 de Movistar el programa Canciones que cambiaron el mundo. Com coincideixen a dir Alaska i Diego Manrique, no deixa de ser de justícia poètica que un dels hits del grup, Go west, s’hagi convertit en un himne esportiu que coregen milers i milers de persones que mai no gosarien anar a la ciutat maragda que hi ha a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Ni de visita. No fos cas. Entenc que pocs esportistes surtin de l’armari quan estan en actiu. Però aquest partit no es jugarà a cap estadi. Ni anirem a l’oest. Els cascos grocs serien l’outfit de la Diada. I potser funcionen, què sé jo. Ben bé que ens haurien anat l’1 d’octubre del 2017, tot sigui dit. Suposo que serà un Onze de Setembre multitudinari, malgrat Twitter. Però tampoc no compto que se’ns emporti cap tsunami, que l’endemà comença el curs i s’ha de matinar. Ja són molts anys de carretera i manta. Samarreta i pancarta. Potser només ens queda fer la coreografia d’YMCA. El casc ja el tenim. I els policies. De fer l’indi també n’hem après molt. I en aquesta promíscua harmonia de desunió en què ens hem instal·lat retrocedeixo fins a l’11 de setembre del 1936. La prèvia que trobo documentada d’aquell agost, lamentable: partits tirant-se els plats pel cap. La CNT exigia al PSUC que el cerverí Joan Comorera es disculpés per haver tractat de “tribus” els milicians que van anar al front d’Aragó. Era la condició que posava per fer una Diada unitària. En plena guerra i així ens entreteníem. Per sort, la gent va anar pel seu compte i es van recollir 45.000 pessetes de l’època per a les víctimes del feixisme al peu del monument a Rafael Casanova. Un tsunami dictatorial va arrasar amb tot poc després.