Sant Jordi II

L’endemà del Sant Jordi que no va ser vaig escriure un article que començava així: “Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes –el desè vetllava pel negoci–. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins ahir. Ahir va costar. No sabíem que trobaríem tant a faltar Sant Jordi fins que ens el van prendre”. Quaranta dies i se’ns feia llarg, innocents de nosaltres! Ara en fa més de 130 que el nostre món va canviar. Torna a ser l’endemà del segon Sant Jordi que no va ser. A Lleida seguim confinats. O gairebé. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts”, li vaig sentir a dir a la televisió a un dels floristes que es planyia per la suspensió de la festa. Semblava una boutade, però va fer curt. El 23 d’abril ni tan sols es van poder celebrar vetlles ni funerals. I amb aquest panorama, l’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes va ser traslladar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Què podia sortir malament? De nou m’autocito: “Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència”. Jo també vaig fer curt. Molt curt. Ahir el més secundari era la temperatura. El carrer Major a petar de gent, deia. Quina gran pitonissa estic feta! Ni gent ni parades. I amb l’accés restringit a les llibreries. Va ser un dia trist, altre cop. Ens vam arribar a creure que podríem deturar el temps i recuperar la primavera perduda. Commovedor. I avui tornem a tenir aquella sensació de ressaca de constatar que tornaran les orenetes, però no seran les de Bécquer.