La pedra de la vall

La pedra encara hi és, però ja no és tan plana. L’afició al motocròs de les generacions més joves hi ha deixat petjada. O rodada. El meu pare la feia servir de taula per fer els deures en sortir d’estudi. S’asseia a terra i aprofitant que era una roca molt llisa hi feia les cuentes que li havien manat. No eren temps de portar feina a casa. Ell s’hi esmerçava. Procurava no repetir cap número i escriure les xifres ben polides. L’endemà, el seu esforç no hauria servit de res: el mestre li posava tants “malaments” que els dos o tres “bés” que hi havia a cada pàgina poc li servien de consol. I altre cop s’asseia a la roca que li feia d’escriptori i tornava a posar els vuits ben arrodonits i els quatres ben asseguts. Però no hi havia manera. Era molt petit, però sabia que havia d’aprofitar el temps, que no tardarien molt a treure’l de l’escola, com així va ser. El mestre es feia creus de la seua ignorància. Semblava no apreciar el detall que a cada filera hi havia xifres diferents. Un dia, desesperat, li va dir alguna cosa més que “tros de quòniam”. A l’alumne li dolia aquell menyspreu a la feina solitària que feia a la pedra de la vall. Definitivament, no sabia sumar. “Com pot ser que no sàpigues que dos i dos són quatre?”, li va esbotzar sense miraments. El xiquet se’l va mirar amb els ulls esbatanats. “Tothom ho sap, això”, li va replicar, indignat, tot i ser conscient que li’n cauria una de més plana que la seua roca de fer deures. El mestre es va desesperar. “I per què no has posat un quatre en aquesta suma si tant ho saps?” I el nen es va fixar que en aquella cuenta en concret hi havia un dos a dalt, un dos a baix i una creu al mig. “Ah, és això?”, va preguntar. I se’n va tornar al seu lloc sense resposta però amb la convicció d’haver desxifrat el misteri. Aquella tarda no va vigilar de no repetir xifres. Sabia que tres i quatre feien set, però que aquest també era el resultat de dos i cinc. No el van felicitar. “T’ho has copiat” va ser el bon dia. Ell va dir la veritat: “Sé comptar, però no sabia què volia dir sumar.” Eren més de vuitanta criatures de totes les edats compartint aula amb un sol docent, però esgarrifa pensar en quants passarien per rucs perquè ningú els va explicar mai una cosa tan senzilla com el significat del verb sumar. Això resta, i molt.