Més de mil nits

Era dilluns, però no ho semblava. Feia un dia radiant. Aquella tarda, a la Bilioteca Pública de Lleida, Dolors Miquel explicava que llibres com L’Odissea, Poeta en Nueva York, Cims Borrascosos o Solitud l’havien marcat al llarg de la seua vida. Era tardor, però tampoc no ho semblava. L’ambient era de primavera irreductible des de feia moltes setmanes. D’això fa tant de temps que han passat dos o tres vides. Més de mil dies amb les seues nits corresponents. Tres anys. Vam buscar un lloc per menjar alguna cosa no massa lluny de l’estació, que Dolors Miquel havia d’agagar un tren. Vam triar La Impremta. Només el nom del local recorda que aquell lloc va ser la mítica llibreria i editorial de Pau Guimet. Malgrat el context de la trobada, aquella nit no vam parlar massa de llibres. L’actualitat ens sobrepassava. Ens al·lucinava. Era una taula intergeneracional. La comensal més jove en tenia 17 i aprofitava la trobada per entrevistar la poeta. No per la seua trajectòria, sinó que la feia viatjar a la Lleida de 1980, quan Dolors Miquel formava part de l’equip de redacció de la revista La Higiènica. La història és sabuda. La publicació d’un poema de Cèsar Alegre, estudiant d’Història, va acabar als tribunals. El delicte? Vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica. No ho dic jo, ho diu la sentència que el va condemnar a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació el 1981, ratificada pel Suprem el 1982. Els estudiants del Roser, que depenia de la Universitat de Barcelona, van fer una tancada per protegir els exemplars que quedaven de la publicació. El seu gest no va servir de res. L’endemà van ploure cops de porra. De sobte, la noia de 17 anys viatja en el temps i dubta si el que va viure ella tot just feia quinze dies no era un epíleg de la transició. La tancada a l’institut per protegir les urnes, les càrregues... La història es repetia. Vam sortir al carrer i un terrabastall ens va fer pensar que encara eren les vuit. Però aquella cassolada no era com les altres. No havíem estat pendents del mòbil, però era evident que n’havia passat alguna. A Balmes, davant la seu d’Òmnium-Ponent, ho vam saber. “Els han tancat”. I a la presó segueixen. Mil cent nits.