Milicianes

Moltes de les històries que recull el llibre Les combatents (Rosa dels Vents) recorden el títol de la pel·lícula d’Agustín Díaz Yanes Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto. I així hauria estat si no fos per l’historiador Gonzalo Berger i l’escriptora Tània Balló.Porten anys rescatant de l’oblit les dones que van anar a la guerra, que van ser moltes. Entre les 1.195 que surten referenciades en aquest volum hi ha episodis que desmunten mites. Tòpic 1: moltes van anar al front perquè van seguir el seu xicot. No és el cas de Pepita Laguarda Batec, que treballava en una bacallaneria de Barcelona i era militant de la CNT. El 15 d’agost del 1936 va marxar cap al front d’Aragó. “Si tu hi vas, jo també hi aniré”, li va dir la seua parella. Va ser ell qui la va seguir. Van pujar a un tren a l’Estació del Nord que els va portar a Lleida. L’aventura va durar molt poc. L’1 de setembre va rebre l’impacte d’una bala que la va matar. El 1954 la seua parella reconeixia en unes memòries que es va allistar “per no ser menys”. Tòpic 2: si haguessin sigut mares de família no haurien corregut riscos. Josefa Inglés Gomila tenia un fill de set anys i una filla de quatre. El 24 de juliol del 36 va marxar amb el seu marit cap al front. Ell va morir poc després, el 19 d’agost, i ella va seguir lluitant formant part de la unitat de blindats. L’abril del 1937 la van capturar i la van afusellar. El voluntari suís Edi Gmur va explicar que un desertor va portar-los la notícia de l’execució i les seues ulleres, com a prova. La van obligar a cridar “¡Arriba España!” però ella no pensava morir derrotada i va etzibar-los una altra cosa. Però, potser, la història més colpidora és de la Consuelo Sarmiento Martín, de 24 anys. Tot just després de la guerra se’n va anar amb sa mare a un poble a prop de Madrid on tenia una tia i on es pensava que passaria més desapercebuda, donat que havia estat miliciana. Van arribar tard a la capital i van fer nit a l’estació de metro de Puerta del Sol. A les quatre de la matinada les van despertar a puntades de peu. Cinc falangistes van violar repetidament la jove. L’endemà, tot i que se la jugava, tot i que sabia que no serviria de res, va tenir la dignitat i el coratge de denunciar-los a la policia. Cap agressió sense resposta, mai.