Una espècie en extinció

Si fos pels humans, l’espècie s’hauria extingit. Sort de la voluntat i les ganes que es veu que genera allò que en diuen instint, perquè si no, seria impensable que ens reproduíssim. Què fa la societat perquè això sigui possible? Res. I la societat som tots: empreses, entitats, institucions, vostès i jo. Hi torno a pensar després de veure que la UB ha demanat a una estudiant de 25 anys que no porti el seu fill a classe. Ha estat mare a una edat recomanable físicament. Estudia, per tant es forma, cosa que també és recomanable. Que una criatura pot molestar en una classe és evident però ella, com a estudiant, diu que no pot permetre’s dur-la a una guarderia. Com ho fem? Com fem que tot plegat sigui compatible? Una diputada va endur-se, fa mesos, el nadó al Congrés. Va rebre aplaudiments en el que es va interpretar com la reivindicació d’una necessitat de conciliació. Però també hi va haver crítiques per una imatge que no és real i que no poden i potser no volen protagonitzar totes les dones treballadores. Una cirurgiana no pot operar amb una criatura a coll, ni una arquitecta pot fer una visita d’obres amb un nen de la mà, ni una periodista pot presentar les notícies amb l’amenaça dels plors d’un nadó. Segueix un debat que no hauria d’existir perquè ja hauria d’estar resolt. El món necessita que les dones tinguin fills per seguir sent món. I això no és nou, és la base de la humanitat. Hauria de ser, per tant, preocupació de tots que el sistema ho contemplés amb naturalitat, no com un contratemps o com un obstacle per al desenvolupament personal o professional. De fet, si no fos per una dona, no existiria cap dels qui no fitxen dones en edat de ser mares a les seues empreses. I som tan contradictoris que encara ens sembla estrany que algunes decideixin no tenir fills, o que n’hi hagi que els deixen en mans d’altres per seguir endavant amb la seua feina. Encara avui parir es penalitza i representa, per a moltes, una renúncia. En canvi, s’encenen els llums d’alarma per la davallada de la natalitat o l’augment de l’edat de les mares. Una altra ironia: la societat que ens castiga per ser mares ens exigeix que ho siguem. O ens arromanguem per trobar la solució o ens resignem a ser una espècie en perill d’extinció.