Germans

Un 28 de desembre em vaig convertir en germana gran. Superin la innocentada! Tenia vuit anys i mig i esperava amb unes ganes boges l’arribada d’un Francesc, una Xènia o una Mireia. El misteri, en l’era sense ecografies 3D, resultava màgic. Com jo, l’ésser desconegut va allargar deu mesos l’estada dins la mare que, juntament amb el pare, va acomiadar-se amb una panxa immensa que anunciava que, quan ens tornéssim a veure, seríem un més. Una amenaça en tota regla. El Francesc –de llavors en endavant, el nen i mil altres malnoms– va resistir dos jornades de gota a gota fins que el van treure de l’espai segur un dia dels innocents de fa 36 anys. No ho guarniré amb poesia: el primer contacte va ser decebedor. Esperava un nino que em mirés i esclatés a riure i vaig trobar-me un nadó arrugadet que feia poc més que dormir. Deien, a sobre, que s’assemblava a mi... per favor! El que jo no veia llavors era un auguri del que passaria després. No sé si a simple vista però m’hi reconec. En l’eterna insatisfacció de voler satisfer. En la preocupació disfressada de despreocupació aparent. En la inseguretat camuflada que es despulla quan comprova tres vegades si ha tancat el cotxe o pregunta deu cops si ha triat bé. En la tendresa esquerpa que ens fa durs i tous a la nostra manera. I és que el món dels germans és ple de contradiccions. És trobar a l’altre defectes que ningú més pot criticar. És estimar infinitament i no suportar-se. Tot barrejat, tot exagerat. Tan bèstia que sé que aquest germà meu, com tots suposo, no veurà sincer aquest article si no el critico. Si no li dic que és un nen capriciós, malcarat i malcriat. Malcriat en part per culpa meva perquè, des que sóc sa germana, m’encomana alegries i mala llet. I, encara ara, saltaria els seus obstacles per evitar que hi topés. En secret, l’estimo com a ningú fins i tot quan l’odio. Qualsevol estupidesa ens enfronta però no ens dividirà res important. Només nosaltres ho entenem. No ens calen demostracions excessives ni drames ni festes ni perdons. Em sembla bonic i necessari encetar l’any amb una confessió íntima i sincera: el millor i, a voltes, el pitjor és ser la germana del meu germà. Omplim el 2019

d’expressió, no deixem res per dir. Supera-ho, Francesc! Bon any nou a tothom!