Un, dos, tres, pica paret!

Jugàvem en castellà. A l’hora del pati ens repartíem personalitats i canviàvem de llengua per posar-nos en el paper. No és estrany si tenim en compte que poc català hi havia a les pel·lícules que miràvem i imitàvem les actrius i els actors a les nostres ficcions improvisades. Sonaven també en castellà els ritmes que marcaven els salts a la goma: “Popeye el marinerito no sabe tocar el pito” i les cançons que alentíem i acceleràvem acompanyant coreografies amb les mans: “En la ca-lle-lle, veinticua-tro-tro, se ha cometi-do-do un asesina-to-to”. I, a la sala d’actes, cridàvem “otra, otra” o “que empiece ya, que el público se va”. Les tonades em tornen amb l’estudi de la Plataforma per la Llengua sobre l’ús del català en 50 centres educatius dels 35 municipis més poblats de Catalunya. Sí, sí, aquell que se suposa que han fet uns malvats espies infiltrats a l’esbarjo dels nens i nenes per condemnar-los a l’infern etern i amenaçar-los que no passaran els reixos si no parlen com toca. Operacions delirants al marge, m’adono que, mirant enrere, no em sorprèn el resultat: només el 25

% dels alumnes parla català al pati. Ara bé, m’enrabia si miro endavant. La llengua és una línia vermella infranquejable i depèn, en gran mesura, de l’educació. Que l’ambient escolar i els referents continuïn portant la canalla a parlar més castellà que català, ens demostra que poc hem treballat per revertir una situació que ve de lluny i que és responsabilitat de tots. Bàsicament perquè si no som nosaltres, els set milions de catalanets, els que posem en valor la llengua que ens fa ser el que som, no vindran de fora a fer-ho. Ben al contrari. Hem de defensar i preservar el català en l’àmbit que calgui i treure’ns de sobre complexos: si ho fem bé, ens escoltaran cantar i ens veuran actuar. Si cal, subtitulats. I, de passada, aprendran que una llengua no destorba ni provoca. Es parla per ser i per viure. Els ensenyarem que el plurilingüisme o el bilingüisme no són un problema perquè saber mai és inconvenient. Demostrarem la bellesa d’una llengua rica, ferma i musical que tant dialoga com reivindica, educa o juga. I, posats a jugar, no em diran que no sona més bonic l’“un, dos, tres, pica paret!” que un “soldadito inglés” que mai hem sabut qui és.