SEGRE

Creado:

Actualizado:

Sonava i ressonava per tota la casa. Algú cridava: “És per a mi!”, i la resta aturàvem la carrera. Hi havia trucades recurrents de persones que, en alguns casos, no sabia quina cara feien però érem coneguts només de sentir-nos per telèfon. La norma era preguntar “de part de qui?” per anunciar a crits el nom de l’interlocutor tapant, això sí, la part baixa de l’auricular. Aquesta interrogació es convertia en un obstacle a saltar si no convenia que se sabés. Per aconseguir-ho, calia pactar dia i hora i esperar impacient al voltant de l’aparell per agafar-lo abans que ningú altre. La cosa es va complicar quan hi va haver més d’un telèfon a casa. Mentre despenjava, proclamava que ho estava fent per evitar oïdes indiscretes des d’una altra habitació. De vegades amb poc èxit perquè sempre hi ha qui es fa el sord però tot ho escolta. Sentint les dades de com d’enganxats i enganxades estem ara a les nostres pantalles mòbils, em faig creus de la increïble evolució que hem viscut en poques dècades de l’aparell atribuït al britànic Graham Bell, que va ser viu al patentar-lo, però realment inventat, expliquen, per l’italià Antonio Meucci.

Poc que es pensaven que aquell avenç podia significar un maldecap! No fa tant, l’únic sistema de comunicació per veu tenia una ubicació fixa. Calia dur xavalla a sobre per trucar des de fora de casa, si hi havia sort i la cabina funcionava.

Casualment, la moneda s’exhauria sempre deixant una paraula a la boca. Estar localitzable, això que ens inquieta, era una quimera. Els i les periodistes cantaven cròniques per telèfon i corrien amb una notícia fresca que els cremava als dits fins que aconseguien transmetre-la. Costa de creure, oi? Recordo el primer mòbil que em vaig endur en un viatge en cotxe quan era conductora novella. Una baluerna que cabia justet a la guantera va ser l’oportunitat dels pares per reduir patiments. Per sort, no em va fer falta perquè, sincerament, no hauria sabut fer-lo servir. Ara, diu el meu mòbil que passo, de mitjana, 5 hores diàries amb ell. I sort en tinc perquè tot ho soluciona. Teletreballem, enviem missatges i fotos, fem videotrucades..., però quan portem massa estona, encara sento dins meu la veu de la iaia Juanita: “Cuca, penjo que és conferència i això corre!”

tracking