Assenyaleu la clamor, si us plau

És del tot habitual que quan hom viatja, especialment si es tracta d’itineraris acostumats i repetits, tingui un punt de referència que serveix com a orientació en relació al temps que falta per acabar el trajecte o a les incidències i dificultats presents a la ruta.

A qui no se li ha eixamplat el cor en veure allà lluny els contorns de la Seu Vella pujant per la carretera de Tarragona, o venint des dels plans de la Segarra i de l’Urgell, o baixant per les carreteres que surten de les valls del Pirineu, i ha deixat enrere la cara de cansat, i obrint els ulls i somrient ha dit allò de “ja som a casa”?

La tradicional parada a la Panadella, malgrat les facilitats que dóna l’autovia per a engegar costa avall, som molts els que la mantenim com una mena de ritual que oficialitza el pas des de Ponent a Llevant, o el moment de descans de reflexió abans de tornar a casa.

Hi ha molts indrets emblemàtics que compleixen funcions referencials col·lectives i, molts més encara, que són referències particulars, perquè un dia hi va sortir un senglar, o un esquirol, o una llebre. O senzillament perquè fa anys, o no tants, que al xofer que avui camina cansat i s’amaga la calba sota una gorra, circulant per aquell indret la xicota que s’asseia al costat tot d’una es va girar per dir-li que es volia casar amb ell.

I, per a mi, a part d’altres, un d’aquests indrets emblemàtics és la clamor d’Almacelles, que en tots els viatges a l’Aragó ha marcat sempre els moments de la sortida i de la tornada al país. L’antiga carretera, que com a via romana ha vist passar legions, mercaders i pelegrins, té molt ben assenyalada la presència de la clamor, perquè ha calgut posar-hi un pont, i això fa que la calçada tingui una pujadeta, tant en un sentit com en l’altre, i des d’aquest punt una mica elevat, podem contemplar la rasa de la clamor, donar via lliure a la imaginació i pensar que, aquesta vegada, la bèstia que hi viu i que bramula en les boiroses nits d’hivern, s’ha apiadat de nosaltres i ens deixat lliure el pas.

Però vet aquí que la modernitat ha portat una nova autovia que ha fet molt més senzill i planer el camí cap a Montsó, Barbastre i Osca. Però amb la mateixa facilitat que anem millor a peu pla, resulta que hem perdut la visió de la clamor.

Una vegada i una altra, cada vegada que transito per l’autovia d’Osca, ja sigui anant o venint, miro i remiro buscant la clamor, i demano als meus acompanyants que m’ajudin en la recerca. Però no hi ha manera. No hem aconseguir mai tenir una clara visió d’aquesta rasa tan emblemàtica. Ens sembla que s’amaga sota uns canyars poc abans de començar la costa (o després de baixar-la) que porta al pla. Però tot es tant ràpid, que ens quedem sense poder saludar-la i/o dir-li adéu.

No fa gaire, a un amic que viatja tot sovint a Barbastre, li vaig preguntar si havia pogut veure la clamor anant per l’autovia. I després de confessar-me que té el mateix neguit que jo, em va dir que, una tarda de poc trànsit, va parar el cotxe al voral per tal de localitzar i identificar la clamor. En certa manera, per recuperar-la.

No sé pas qui té les competències, però si us plau, senyors regidors, administradors, consellers, directors generals, o qui sigui, feu-nos el favor de posar uns indicador ben visibles a l’autovia d’Osca, en els dos sentits, que assenyalin ben clar: “clamor d’Almacelles”.

Les històries sobre el monstre que hi viu ja les hi posarem nosaltres.