Que grans són, els petits autònoms!

L’autoocupació és una de les tendències en contínua expansió en el mercat laboral del futur, segons l’Organització Internacional del Treball (OIT). Donaré unes dades inicials per centrar aquest article i d’aquesta forma comprendre millor la figura dels autònoms o el treball per compte propi.

Actualment, a Espanya hi ha 3,2 milions d’autònoms, dels quals 1.961.282 són autònoms persones físiques i, entre aquests, el 21,41% té treballadors contractats. El 2016, Catalunya tenia un total de 544.408 persones donades d’alta al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA). Espanya, per percentatge d’autònoms, se situa un 16% per sobre de la mitjana europea, que és del 14%. I les dos terceres parts són homes i la resta, dones.

Una de cada tres altes d’autònoms correspon a estrangers. També set de cada deu autònoms treballen al sector serveis i el mateix percentatge preferiria treballar com a assalariats (ADECCO). Els autònoms són el principal sustentador en més del 10% de les famílies a Espanya, mentre que el 15% de les famílies està format per un assalariat i almenys un treballador autònom. El 40% té titulació universitària i el 27,4% està ubicat a Madrid i el 10,7%, a Catalunya. L’import mitjà de la pensió de jubilació d’un treballador per compte propi és un 40% menys de la mitjana que percep un pensionista assalariat. El 85% dels autònoms cotitza a la Seguretat Social per la base mínima i, per tant, a l’hora de la jubilació, la pensió és molt reduïda.

Per això la precarietat, la desconfiança en el Sistema Públic de la Seguretat Social i les dificultats econòmiques (més d’un terç dels autònoms afirma que amb moltes dificultats poden arribar a final de mes) són les causes que no els permeten augmentar la base de cotització. Si a la dècada dels 80 la majoria dels nous autònoms eren desocupats que optaven per treballar per compte propi, a la dècada dels 90 i fins al final de la crisi, una gran part dels autònoms va decidir autoocupar-se i muntar un negoci propi.

Concretament els joves van decidir fer-se autònoms, tenint en consideració les dificultats per accedir com a treballadors per compte aliè al mercat laboral, la falta d’alternatives i d’unes condicions laborals precàries, amb baixos salaris, uns treballs que estaven per sota de la seva formació i de les seves expectatives professionals. De la necessitat, n’han fet una oportunitat. No és estrany que avui els joves, la generació més ben formada de la història, optin per treballar per compte propi en allò que realment els interessa.

Quan parles amb empresaris autònoms, diuen que l’autoocupació genera més satisfacció professional, poden organitzar i gestionar el seu horari, realitzar una activitat que els motivi, conciliar millor, etc. Però també han de posar-se els seus límits. Encara recordo que a nosaltres, ja fa molts anys, ens venien a buscar a la universitat les empreses privades, i també públiques, per oferir-nos un lloc de treball, que si volíem era per sempre (vitalici) i que podies fer promoció professional dins de la mateixa empresa. Ara, molts joves ja no volen treballar sempre al mateix lloc.

Prefereixen arriscar i fer el que els agrada. Si abans ser empresari era per necessitat, actualment la majoria ho fan per vocació. Sempre he estat rodejat de treballadors autònoms i els he envejat. Per què? Per la seva valentia i coratge. Per la seva decisió no sempre fàcil. Perquè ells saben que no són funcionaris ni treballadors fixos. No tenen una xarxa de seguretat en cas que tanquin l’empresa. Ells, cada dia a l’obrir les persianes, tenen unes despeses fixes, vinguin clients o no. Difícilment poden agafar baixes mèdiques, si no és que estan molt greus. Tenen jornades esgotadores. No fan vacances, perquè si no treballen no cobren. Si volen percebre la prestació d’atur, tenen una cotització addicional i amb molts entrebancs administratius. La seva pensió de jubilació és molt inferior a la dels treballadors assalariats. A més a més, durant la seva vida laboral, estan obligats a abonar la quota a la Seguretat Social, fins i tot quan no tenen cap ingrés, quan el més raonable seria que cotitzessin en virtut de la seva facturació.

Ser emprenedor és molt difícil i dur. Ser treballador per compte propi requereix, inicialment, una formació adequada, perquè no és una tasca fàcil i l’Administració ho complica molt tot, amb un excés de burocràcia i de fiscalitat. La llei d’emprenedors ha estat una de les primeres lleis adoptada a favor dels autònoms, però s’ha d’avançar més en aquest sentit.

Les associacions professionals, entre elles la PIMEC, que representen aquest col·lectiu demanen mesures, com ara l’ampliació de la tarifa plana a la Seguretat Social, reduir les traves administratives i una major simplificació de tràmits, la proporcionalitat i un increment progressiu en les cotitzacions, evitar la penalització excessiva en cas d’aplaçament en els pagaments, revisar els criteris tributaris respecte de les despeses deduïbles, implementar mesures que penalitzin el retard en el cobrament de factures –tant per part de les administracions públiques com de les empreses privades–, més eficàcia en la lluita contra la competència deslleial, facilitar l’accés dels autònoms a la contractació pública i més ajudes al finançament, establir mecanismes de segona oportunitat o crear una taula de diàleg social.

Sembla que, en l’actualitat, el Govern central i diferents grups parlamentaris estan negociant mesures urgents de reforma dels treballadors autònoms per incentivar el treball entre aquests i així contribuir a la reducció dels 4,2 milions d’aturats.

Entre les mesures objecte de negociació es troben: l’ampliació de sis mesos a un any la tarifa plana de 50 euros a la Seguretat Social per als nous negocis, ampliació de les cotitzacions socials a la contractació de familiars del cònjuge, les treballadores autònomes que s’incorporin a la feina després de la maternitat tindran dret a una bonificació de les cotitzacions socials durant el primer any, els joves menors de 30 anys i les dones menors de 35 poden encadenar fins a tres anys de bonificacions en les cotitzacions, etc.

Una societat avançada no pot menyscabar milions de treballadors autònoms, que són la base primordial de l’economia d’un país. Mentre que als Estats Units i a Alemanya disposen d’uns avantatges –especialment per a la creació d’empreses–, aquí a Espanya se’ls posa tota mena de dificultats i, si fracassen, han de respondre amb el seu patrimoni personal; el Govern no acudeix mai a socórrer-los, com fa amb els bancs i les grans empreses.

Per part del Govern central, s’hauria de prestar atenció i canalitzar les iniciatives individuals dels emprenedors. Cada vegada hi ha una major demanda d’alta d’autònoms per la constant externalització de serveis i l’abaratiment de costos. S’ha de tenir en comte que molts treballadors autònoms, quan progressen, són a la vegada generadors de treball. No s’ha d’oblidar el fet que aquest col·lectiu hagi contractat més de 850.000 empleats.

Acabo amb tres citacions: “El sacrifici és una virtut que sempre ens sembla admirable en els altres” (Poncela); “Tots els teus somnis poden fer-se realitat, si tens el coratge de perseguir-los”, i “Està bé celebrar l’èxit, però és encara més important prestar atenció a les lliçons del fracàs” (Bill Gates).