x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • MIQUEL ÀNGEL ESTRADÉ I PALAU
Senador d’Esquerra Republicana de Catalunya

Qui són els supremacistes?

Actualizada 25/06/2018 a las 10:53
Qui són els supremacistes?

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Qui són els supremacistes?

SEGRE

Jo no en tinc cap dubte: els nacionalistes espanyols. En són des de fa tant temps, amb tanta impunitat, de forma tan implícita i natural, que jo crec que sovint ni se n’adonen. I com que l’espanyolisme és àmpliament majoritari a l’Estat, aquest supremacisme ha esdevingut consubstancial a la societat espanyola, amb honroses excepcions que han de bregar, per cert, amb una manifesta hostilitat.

Per això, quan els qui ens identifiquem amb una altra nació, per exemple la catalana, reclamem el dret a ser allò que vulguem lliurement ells, irats, ens titllen de supremacistes a nosaltres. No conceben que vulguem per a la nostra nació allò que consideren irrenunciable per a la seva.

Ara bé, el supremacisme espanyolista, tant en la versió agressiva com en l’amable, defensa a peu i a cavall la supremacia de la llengua, la nació, la historiografia i el poble espanyols sobre la resta de nacions, llengües, historiografies i pobles de l’Estat, que sovint ni tan sols són reconegudes com a tals. Per a ells, aquesta superioritat és un fet indiscutible, ontològic, gairebé sagrat, i no es pot qüestionar políticament. Tant és així, que s’han afanyat a plasmar constitucionalment aquesta supremacia, per tal que la nostra subordinació a la seva nació, la seva llengua, el seu poble i la seva historiografia tingui el màxim rang legal, estigui homologada jurídicament a un principi fonamental i rebel·lar-s’hi, encara que sigui democràticament, constitueixi el pitjor delicte.

Comencem pel supremacisme historiogràfic. L’espanyolisme nega que Catalunya sigui un subjecte històric que, exceptuant els períodes en què ha estat sotmesa violentament, sempre ha gaudit d’un autogovern amb àmplies parcel·les de sobirania, fruit d’uns acords d’adhesió a ens polítics més grans lliurement pactats. Però això ho neguen al·legant que no hem estat mai un regne sobirà. El fet que la nostra pertinença al Regne d’Aragó fos el resultat d’un contracte matrimonial i que la fórmula que ens hi relligava corresponia a l’equivalent d’una confederació en termes moderns, tampoc no ho accepten. Per ells tant hi fa que els catalans mai hàgim estat un apèndix d’Aragó i que només hi compartíem el rei, l’exèrcit i la diplomàcia, mentre en la resta (impostos, gremis, dret civil, universitats, pesos i mesures) ens regíem pels nostres furs, usos i costums seculars. De fet, al Compromís de Casp, per escollir rei un cop extingit el llinatge del Casal de Barcelona, els catalans hi enviarem 3 compromissaris, i Aragó i València tres més cadascun. Paritat absoluta, doncs, entre els tres territoris. Tampoc no els sembla rellevant que la cancelleria estigués a Barcelona i que hi sigui la seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, dos fets prou indicatius de la capitalitat política que exercia.

El supremacisme lingüístic que gasten és també palès i escandalós. Només el castellà, que no tenen inconvenient a anomenar espanyol com si la resta de llengües fossin alienígenes; tothom té el dret d’usar-lo i el deure de conèixer-lo. El català és cooficial a Catalunya alhora que llengua pròpia, però un catalanoparlant fora del Principat no té cap dret, encara que es desplaci a territoris on fa segles que es parla, com la Franja d’Aragó, o a on és també cooficial com al País Valencià i les Illes Balears. Per tant, a més a més de no ser obligatori el seu coneixement i no tenir el dret d’usar-lo on és propi, resulta que és una llengua esquarterada la unitat de la qual l’espanyolisme nega en contra del criteri de totes les universitats d’Europa. Us imagineu que ocorreria si els catalanistes tinguéssim la barra de dir que l’andalús no és castellà o que es pot ser jutge o metge a Sevilla sense saber-lo? I si impedíssim un espai audiovisual compartit entre tots els territoris castellanoparlants? Doncs això és el que el supremacisme espanyol fa amb la llengua catalana constantment.

El seu supremacisme nacional és encara pitjor. Només reconeixen una nació, l’espanyola, malgrat que Catalunya té tots els atributs objectius (institucions, llengua, dret civil i territori seculars) i els subjectius (una ciutadania amb consciència nacional catalana i que vota majoritàriament partits d’obediència pròpia) per a ser-ho. Quan l’Estatut del 2005, votat pel 90% del Parlament, va explicitar en el seu article 1r que Catalunya és una nació, van córrer a passar-hi el ribot i a vantar-se que de nació a Espanya només n’hi ha una: la seva. Amb l’agreujant que la seva inclou, ens agradi o no, la nostra i nosaltres no tenim res a objectar-hi. I si rondinem, l’espanyolisme amable accedeix a parlar de nació de nacions, de nació cultural o de nacionalitat, però sempre que renunciem a ser una nació de debò, perquè per això només ells s’atribueixen la potestat de decidir què som i què podem ser.

Per últim, existeix el supremacisme demogràfic com a poble. Neguen que Catalunya sigui un subjecte polític alhora que afirmen que només hi ha un poble amb dret a decidir, que és l’espanyol. Els altres pobles, com a molt podem aspirar a ser peculiaritats regionals amb alguna idiosincràsia cultural, però sempre que tinguem clar que això no ens dóna cap altre dret que a tenir l’autonomia que el poble espanyol accedeixi a concedir-nos graciosament. Amb el benentès que, com ja s’ha demostrat amb l’aplicació arbitrària del 155, que ens la poden prendre quan els doni la gana.

El supremacisme de l’espanyolisme, compartit majoritàriament a l’Estat per la dreta i l’esquerra, és doncs estructural i té unes arrels profundes i prepolítiques. Tant és així que, qui gosa qüestionar els tabús que el fonamenten és un espanyol alienat que ha estat adoctrinat i qui prova de deslliurar-se’n, exercint pacíficament el dret a autodeterminar-se, és un criminal perillós que pot ser vexat i empresonat arbitràriament.

Etiquetas
Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre