x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • RAMON GARCIA BRAGADO

Les obres de la Franja com a metàfora

Actualizada 19/03/2021 a las 08:41
Les obres de la Franja com a metàfora

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Les obres de la Franja com a metàfora

SEGRE
Les obres de la Franja com a metàfora

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Les obres de la Franja com a metàfora

SEGRE
alt

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Organitzats per aconseguir l'impossible

Les últimes setmanes els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la sortida del Museu de Lleida de les obres d’art de les parròquies de la Franja que durant segles van pertànyer al Bisbat de Lleida i que ara pertanyen al de Barbastro–Monzón. Aquest trasllat de les obres reclamades des de l’Aragó ha provocat un fort desencís i frustració en una part de la població lleidatana que considerava que les obres havien de romandre al Museu Diocesà.

Crec que ara, ja sense les obres, pot ser un bon moment per fer balanç i revisar l’actuació de les institucions en aquest tema durant els últims anys i treure algunes conclusions i lliçons que ens permetin evitar aquesta mena de conflictes en el futur.

Per fer aquesta revisió del que ha passat, em permetran remuntar-me als primers mesos de l’any 2006 en els quals, sota la presidència de Pasqual Maragall i sent Caterina Mieras consellera de Cultura, es va estar a prop d’un acord entre el Govern de l’Aragó, aleshores presidit pel catalanoparlant Marcelino Iglesias, i la Generalitat de Catalunya. A més, com que no m’acabo de refiar de la meva memòria tot i viure els esdeveniments des de primera fila com a secretari general de la Presidència de la Generalitat, he acudit als excel·lents serveis d’hemeroteca del diari SEGRE.

En aquells moments (abril de 2006), la Congregació dels Bisbes de Roma s’havia pronunciat ja sobre la titularitat de les obres, resolent que pertanyien a les parròquies i que, per tant, havien de ser cedides al Bisbat en el qual estaven enquadrades (Barbastro–Monzón). A la vista d’aquella resolució, el bisbe Ciuraneta va adreçar una consulta a la conselleria de Cultura preguntant pels tràmits que havia de seguir per complir amb la resolució dels seus superiors, tenint en compte que les obres estaven dipositades al Museu amb titularitat del Consorci del qual formava part el mateix Bisbat, la Generalitat i les institucions lleidatanes.

La resposta de la consellera Mieras, avalada pels serveis jurídics del departament, va ser que el Bisbat, com a propietari de les obres, les podia retirar del Museu per donar compliment a la resolució de la jerarquia vaticana, complint però una sèrie de nou (9) requisits que garantien la unitat i la integritat de la col·lecció.

Entre aquests requisits destacava l’existència de diverses seus museístiques, l’edició d’un catàleg unitari, una política d’itinerància de les obres i la creació d’un Patronat que governés el conjunt de la col·lecció. La resolució de la consellera no pressuposava descatalogar les obres sinó poder-les gaudir a ambdós costats dels límits provincials i autonòmics. Aquestes condicions, pactades prèviament amb el govern aragonès, significaven certament una solució digna i satisfactòria d’un conflicte de difícil solució que estava enverinant les relacions, històricament estretes i fraternals, de Catalunya i l’Aragó, avui fatalment deteriorades.

Tanmateix, com lamentem ara, l’acord no va quallar i el conflicte es va enquistar. Cal preguntar-se per què.

La resposta la trobem a la pàgina 4 del mateix diari del mateix dia 11 d’abril. Si la pàgina 3 del SEGRE de l’11 d’abril informava de la resolució de la consellera, la pàgina següent del mateix diari obria notícia amb el titular que la Diputació de Lleida, presidida pel Sr. Gavín (CiU) aniria als tribunals per considerar que la proposta “creava les bases per disgregar la col·lecció i vulnerava els acords del Consorci”.

Aquesta línia d’oposició frontal al pacte que va liderar CiU va acabar prenent cos en la Moció 57/VII del Parlament de Catalunya, sobre el contenciós relatiu al patrimoni artístic del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, presentada pel diputat Josep Pont (CiU), aprovada pel Parlament el 19 de maig d’aquell llunyà 2006.

Per tal que quedés clar que el Parlament no acceptava la resolució de la consellera, el Sr. Pont ho va deixar clar en el debat, a partir d’un parell de conceptes clau: que no es pot fer res fins que se n’acordi la propietat i que mentrestant les peces són inamovibles.

Malauradament, el Sr. Pont se n’ha sortit, s’ha clarificat la propietat de les obres i són inamovibles. El problema és que no són del Bisbat de Lleida i que són a Barbastre. Al desastre cal afegir-hi dos consellers imputats per desobeir els tribunals i amb el seu patrimoni embargat.

Amb aquella moció promoguda per CiU i dirigida directament a impedir el pacte amb l’Aragó, es va esvair la darrera ocasió de trobar una solució dialogada i digna per a tothom, presidida per la idea d’una col·lecció amb dues seus i amb una gestió conjunta.

Així doncs, com dèiem al començament, a la vista dels resultats, ara toca preguntar-se si tot plegat ha pagat la pena atrinxerar-se en posicions maximalistes promogudes pels que viuen, primer, del conflicte i, després (quan el dany ja no té remei), del victimisme.

 

 

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre