L'imperi de la nostàlgia

un difús permanent sentiment de rebuig de “la cosa catalana” –ja ens entenem– que es manifesta ara i adés en algun esclat verbal en boca de polítics de dreta i, una mica menys, només una mica, dels d’esquerra. Es fa difícil delimitar què és impuls irreprimible i què càlcul per tal d’atiar la massa i guanyar vots; gosaria afirmar que es tracta d’una indiscernible mescla, i d’aquesta barreja el polític vociferant espera aconseguir una més abundosa collita a l’hora d’assegurar-se la victòria a les urnes.

En els mítings, les concentracions, les campanyes, davant d’un públic que sempre té present l’“aporellos”, mena de mot d’ordre i jaculatòria sagrada, els polítics de la dreta s’inclinen a prometre solemnement que quan arribin al poder i hagin llençat al contenidor els esquerrans que ara governen, les accions que emprendran contra els excessos comesos per la Generalitat i els seus aliats socialistes seran de tipus eliminatori i substitutori; els diners emprats en el marc escolar seran adreçats a restaurar una presència més digna i estesa de la llengua castellana, que ara com ara és trepitjada i ignominiosament retallada per la política restrictiva dels separatistas; més assignatures en llengua castellana, el venerat “español” que en temps gloriosament imperials els conqueridors van portar a Amèrica juntament amb la creu –a una i altra– símbols de glòria, i es van sotmetre els natius ben de grat, asseguren.

Que els historiadors més documentats ens diguin que tota colonització és un atropellament, una ignomínia i un extermini no compta: la llegenda gloriosa va certificar-se segles enrere i convé mantenir-la: no hi fa res que s’esgargamellés Pablo Neruda dient que els van deixar la llengua i els van prendre l’ànima. Neruda era un roig i del color roig només se salva la samarreta de l’equip “nacional” de futbol.

.

El tema de l’imperi, a temporades, s’abalteix un xic, no se’n parla tant, però es conserva a l’armari i viu latent en l’esperit de molts espanyols.

El comentarista Matthew Tree sosté que la nostàlgia mitificada de l’imperi que alimenta la política diària del Regne Unit i també d’Espanya és irreductible, i dirigeix tota reacció contrària a les peticions de referèndums, tant a Escòcia com a Catalunya. Gran Bretanya imperava encara a principis del segle XX sobre més de quatre-cents milions de persones escampades pel vint-i-cinc per cent de la superfície del planeta, i avui es redueix només a algunes illes, i l’imperi español, bastit amb tanta celeritat com sang, ocupava l’onze per cent de la terra dels continents, més algunes illes: aquest darrer imperi col·lapsà estrepitosament, com empassat per la lava volcànica, a finals del segle XIX, tot deixant un regust amarg i un ressentiment contra els moviments d’independència, ressentiment que no s’ha ablanit i s’exacerba fàcilment.

De l’enyorança de l’imperi s’ha passat a l’imperi de l’enyorament.

És aquesta solada que queda la que, segons Tree, es remou fàcilment i mobilitza la massa de votants inclinats a seguir les consignes dels qui prometen una mena d’imperi sobre els que són “diferents”. L’ombra llunyana dels descobridors ressuscita amb l’espasa a la mà.

Tot moviment pro independència és vist com una plaga maligna, la unitat española és sagrada i inviolable, de sempre un nucli de patriotisme exaltat ha recorregut a la seva defensa, ja fos Alfons XIII, Primo de Rivera o els generals sublevats el 18 de juliol del 1936 que asseguraren el seu cop posant al capdavant el més malèvol dels dictadors..

No és mala comparació; proveu de matisar-la i no us en sortireu, quedarà sempre intacta. Hom parla de negociació i de diàleg. Quin diàleg pot entaular qui, disposant del poder de les urnes, té endins l’amargor d’una gran pèrdua històrica de poder, per tant, l’enyorança de l’imperi, quan d’entrada l’interlocutor li proposa que estudiïn plegats com millor poden aconseguir la independència? Que m’ho expliquin.