Quan no ensenyàvem el cul

Magnífica l’exposició que aquests dies podem veure al Museu de Lleida. M’hi vaig passar l’altre dia i en vaig sortir entusiasmada. A Vestir la moda. Modes de vestir a les terres de Lleida (segles XVIII-XX), podreu veure peces de roba quotidianes així com també vestits de mudar, de cerimònia i també complements de tota mena. Un recorregut de l’evolució en la manera de vestir que ens indica també una manera de fer i de pensar. Han passat anys i panys d’ençà que els nostres avantpassats anaven i venien, pujant i baixant dels arbres sense més protecció que la pròpia nuesa.

Suposo que un dia qualsevol, un d’ells, el més espavilat o potser el més fredolic, deuria cobrir-se el cos amb alguna pell morta i s’hi va trobar bé. I des d’aquell moment fins a les vetes i fils tot va anar rodat. Quan encara navegàvem en la més absoluta de les innocències, ens van ensenyar que el perquè de tot plegat era per culpa d’una dona. Ai, aquestes dones dolentes. El pobre Adam, feliç com un anís al Jardí de l’Edèn, es va deixar ensarronar per l’Eva i després de mossegar la fruita prohibida, tots dos es van adonar que anaven despullats i, avergonyits, van cosir fulles de figuera i se’n van fer faldars.

Havia nascut l’esclavitud de la moda perquè només havien passat uns segons quan el Senyor-Déu s’apuntava a la fal·lera de la moda els canviava les fulles per túniques de pell. Un pecat mortal que haurem d’expiar fins a la fi de la humanitat. I la penitència d’aquell pecat innegociable no va ser la condemna a sofrir malalties, dolors i malvestats. Ni tampoc el pas inexorable del temps, que ens fa envellir. Ni tampoc la mort. Ni tan sols el patiment per haver-nos de guanyar el pa de cada dia amb la suor del nostre front.

L’expiació d’aquell pecat es diu: moda. La moda que ens farà parar bojos. La moda que escurça i allarga la vora de vestits i faldilles. La que ordena i classifica els nostres armaris. La moda que ens fa ensenyar la ratlla del cul i que ens oprimeix els pits. Tot sigui en benefici de la moda. La moda que fa bella l’arruga, com va sentenciar Adolfo Domínguez i que gairebé es carrega el negoci de les planxes. La moda que marca tendències. La que defineix el nostre caràcter i estat d’ànim.

La moda que ens aconsella trencar amb la moda i ser tu mateix. Ja ho va deixar escrit Picasso: la moda és la darrera pell de la civilització. I ara perdoneu, però em sembla que hauré de revisar el meu armari perquè no voldria pas ser expulsada del Paradís... de la moda.