Benvolgut barri de Jaume I

Enguany em van convidar a fer el Pregó de Festa Major i quan el redactava (ja sabeu que els pregons s’han d’escriure per a ser llegits en veu alta) vaig pensar que podia triar entre fer un pregó a l’ús, és a dir, dels que et fan quedar bé però evitant d’aixafar un ull de poll; o bé pecar d’imprudent i dir el que pensava, amb el risc que, davant les autoritats presents, em pogués arribar a caure algun clatellot.

I tal com acostumo a fer, vaig triar la segona opció perquè potser no trobaríem un altre barri a Lleida amb més possibilitats de futur, malgrat la situació de present que amenaça d’acabar expulsant els herois, els vaig anomenar resistents, que es neguen tossudament a abandonar el lloc on van néixer i on hi tenen, a més a més, casa i patrimoni. Són gent de pedra picada que no han abandonat el rovell de Lleida per anar a viure als adossats dels afores.

Perquè és aquí i no en cap altre lloc on la població lleidatana es va anar estenent per la capital de ponent. Des del pla dels Gramàtics fins al bell mig del carrer Major. La història que passeja des de les roques tallades a pic de la Suda fins a l’antic mur de Rodamilans, passant per la parròquia de Sant Martí i baixant sinuosament fins al Mercat del Pla i la que després senyoreja els murs darrere el seminari vell per retrobar-se amb la font de la vida: el riu Segre.

Hi ha, per tant, tanta història a les esquenes d’aquest barri que es fa impossible explicar la nostra ciutat sense fer parada i fonda entre aquests carrers que ens envolten. Sense cap mena de dubte el barri de Jaume I, juntament amb el de Sant Llorenç, constitueix l’ànima de la nostra ciutat i no necessita res més que estima i dedicació.

En el pregó m’interrogava si arribarem a temps per evitar la desfeta d’aquests barris històrics (el Parador aconseguirà capgirar la situació?). Em preguntava si hem repensat prou el que volem pel nostre Centre Històric Arribarem a aconseguir dignificar-lo? Posar-lo en valor? Que esdevingui envejable? Que atregui el bo i millor dels seus habitants?

Que sigui un plaer viure-hi i no pensar que és una part de la ciutat només per a immigrants, població amb manca de recursos i de quatre padrins que ja demà passat faran cap a una residència? Algú, encara que només siguin tres o quatre famílies, deixaran els seus adossats per tornar a viure al bell mig de Lleida que un dia van abandonar? Ai!