Entre imams i capellans

Fa gairebé 10 anys que Pagès Editors el publicava. El vaig escriure amb l’amic Brahim Yaabed, que és negre i musulmà i, com a ell li agrada afirmar: “A mi ningú no em pot acusar de racista o d’islamòfob.” El 2008 parlar de segons què era arriscat i vam rebre més de quatre clatellots per dir el que ara ja ningú s’atreveix a contradir. Ell, que va estudiar en una madrassa a Mauritània, se sap l’Alcorà de memòria i, per tant, sap destriar el gra de la palla. En el nostre viatge literari vam voler tocar molts temes, defugint dels tòpics i amb la voluntat també de posar sobre la taula aquells que més neguit ens provocaven. Eren anys on el bonisme edulcorat de multiculturalitat, la paraula màgica, va permetre l’obertura de mesquites sense cap control on imams ignorants, com Abdelwahab Houzi del carrer del Nord de la nostra ciutat (val la pena recordar que liderava el rànquing dels imams del salafisme més controlats per la policia), es convertien en els interlocutors de les comunitats musulmanes amb les administracions municipals. Vam presentar el llibre arreu de Catalunya i gairebé sempre apareixia algú que s’autodefinia com a “bon musulmà” que amenaçava en Brahim. El seu predicament literari, però, era i segueix essent ben simple. El podeu trobar en el llibre: 1) Mesquites obertes al públic en general, tal com fan altres religions amb els seus llocs de culte; 2) els imams que dirigeixen el rés han de fer-ho en una de les dues llengües oficials; 3) tancament immediat de les mesquites salafistes; 4) les mesquites han d’estar finançades per la mateixa comunitat local i no per estats com l’Aràbia Saudita, Qatar, Algèria o el Marroc; 4) els imams no han de donar classes d’àrab perquè per a això hi ha les acadèmies i l’EOI; 5) els imams han de ser persones sense màcula; 6) eradicació de falsos paternalismes per part de les autoritats i integració des de la igualtat. Em sap greu haver d’afirmar que l’aplicació d’aquella llarga llista de recomanacions és de rabiosa actualitat perquè les causes que fan possible atemptats tan sagnats com el de Barcelona encara continuen en la nostra societat badoc. És cert que el lema “No tenim por” demostra una voluntat democràtica col·lectiva, però quan molts encara repeteixen les paraules que l’islamista Omar bin Bakri deia des de la mesquita de Londres: “Farem servir la vostra democràcia per destruir la vostra democràcia” i no passa res, jo sí que tinc por.